El toc andosí de la Ci-Fi en català

David Gálvez, Albert Villaró i Albert Salvadó, al rànquing del gènere de la revista ‘Rucs elèctrics’.

És el més pròxim a una bíblia de la ciència-ficció que tenim en català: respon al molt improbable nom de Rucs elèctrics –si han pensat automàticament en els xaiets de Philip K. Dick, això els interessa– i d’aquí a uns dies complirà sis anyets. Hi és tot, però tot el que el lector es pot demanar sobre el gènere. Sempre, tornem-ho a dir, que parli en català: llibres, sèries, pel·lícules, còmics, blogs... El que sigui. Amb una sola pega: que només n’existeix la versió digital.

El cas és que des dels inicis de la seva singladura espacial Rucs elèctrics va obrir una megaenquesta per posar ordre i concert en la ciència-ficció local. Es tracta de votar les millors obres literàries del gènere a partir d’un llistat que es va completant amb els nous títols que apareixen. De moment, sense excessius sobresalts, perquè les dues primeres places del rànquing les ocupen naturalment Manuel de Pedrolo, amb el sempitern Mecanoscrit del segon origen, i Albert Sánchez Piñol, amb La pell freda. Tot en ordre.

La sorpresa relativa és que si ens hi capbussem, comprovarem que s’hi han colat tres dels nostres autors: David Gálvez és el millor col·locat, i exactament ocupa el lloc 60è amb Res no és real; el segueixen Albert Salvadó, amb L’informe Phaeton (63è), i Albert Villaró, amb Els ambaixadors (71è). Cal dir que a la llista de títols votables repeteix Gálvez i ensenya la poteta Iñaki Rubio amb Visions del purgatori, obra col·lectiva en què participen amb Transició i Aftermath, respectivament. I amb un criteri com a mínim discutible, els editors de Rucs elèctrics han decidit que Arnes –el recull de contes semigòtics del mateix Gálvez– és un títol de ciència-ficció, i no ho és en canvi El sindicat de l’oblit, la segona part de la ucronia franquista de Villaró.

No són ells, en fi, l’únic toc andosí de la millor ciència-ficció en català, perquè també hi figuren Savador Macip, amb Hipnofòbia, la novel·la amb què el 2011 es va endur el Carlemany per al foment de lectura, i l’il·lustre Miquel Barceló, amb Testimoni de Narom, premi Juli Verne del 2000. Víctor Mora (El parc del terror), Francesc Puigpelat (La màquina de les ànimes) i Enric Herce (Simulacions de vida) són altres noms que ens toquen més o menys de la vora, mentre que la pàtina de qualitat la posen Marc Pastor (L’any de la plaga, 7è), Tísner (Paraules d’Opòton el vell, 8è) i Llorenç Villalonga (Andrea Víctrix, 10è), i la nota pintoresca i anticlimàtica, Valero Sanmartí (Los del sud us matarem a tots), Jair Domínguez (Hawai Meteor) i Toni Soler (L’última carta de Companys). Ningú no és perfecte, i Rucs elèctrics, tampoc.