El toc Nadal i la teoria dels cors

Escaldes estrena demà el Pessebre amb un ‘espai sonor’ a base de percussió com a gran novetat.

D’acord: un pessebre vivent és un pessebre vivent, i el d’Engordany, que es va estrenar el 1956, va ser el primer de tots. Així que Ester Nadal –i Boris Cartes, la seva mà dreta en aquesta aventura– van enfrontar-se al text d’Esteve Albert des d’un respecte quasi reverencial. No calia potinejar el que ja ha funcionat estupendament en les tres edicions que Irina Robles ha dirigit des que el Comú va ressuscitar el muntatge, el 2014, sinó aprofitar tot aquest bagatge –i tota aquesta tradició– per elevar-lo una miqueta més. I aquest plus ha sigut el que en diu l’espai sonor, creat ad hoc per Lluís Cartes. Així que, en aquesta ocasió, al toc Nadal caldrà afegir-li el cognom Cartes.

En què consisteix, en fi, el toc Nadal-Cartes? Bàsicament, en la idea del cor, de ressonàncies clàssiques i que –dit així– podria fer una mica d’urticària, però que es concreta en una cosa tan senzilla com posar els actors –una setantena, tots aficionats– “a cantar, a dir i a percudir”. Tots a la vegada. No es tracta que cada pastor digui el seu text mentre els altres van a la seva, sinó que actuïn tots com un sol cos. O com un sol cor. És veritat que sobre el paper costa de visualitzar, però s’entén de seguida només comença el Pessebre. L’espai sonor de Cartes –que toca el que sigui, però que té ànima de percussionista– aprofita les possibilitats d’objectes, com ara bastons i bidons (!) per crear moments d’especial intensitat rítmica. De fet, tots els actors van haver d’assistir a un parell de sessions de body percussion, així que poden intuir per on aniran els trets.

Doncs aquesta ha sigut, diu Nadal, la seva aportació a un text, el d’Esteve Albert, “que està ben viu i que, per tant, ha d’evolucionar”. S’han respectat naturalment les escenes canòniques que constitueixen l’essència del Pessebre, però que ningú no s’esperi els quadres plàstics convencionals –que només el nom ja fa una mica de picoreta. I no són pròpiament quadres plàstics perquè el públic no fa de públic i prou, sinó que participa directament en els tres quarts d’hora que dura l’espectacle. No a la manera gonzo de la Fura dels Baus, òbviament, sinó a assistir al Pessebre “a un pam dels actors, i veure’l així des de la mateixa perspectiva”. És teatre de prop, s’entusiasma la directora, però en un espai obert. Un experiment “interessantíssim” i que complica especialment les coses als actors: “Com que no són a l’escenari –a deu, vint o trenta metres dels espectadors–, i com que es tracta que cantin, diguin i percudeixin a la vegada, no cal que cridin perquè se’ls senti: el públic és a tocar, al costat. Literalment”. Tanta proximitat té un preu, és clar: “L’actor no es pot amagar, i se la juga a cada intervenció”. Tot això, en fi, per aixecar un espectacle “viu”.

Fins aquí, la teoria, que sona, com és habitual, estupendament. La revàlida, dissabte (20.30 i 22 hores) i diumenge (19.30 i 21 hores). I com és tradició, fins i tot el nen Jesús serà de veritat. N’hi ha dos de titulars –i llista d’espera–, i l’organització ha previst, fins i tot, un ninot per cobrir qualsevol incidència. Esteve Albert no volia actors, al Pessebre, sinó “gent del poble” que s’hi involucrés “amb la il·lusió i dignitat, veritat i senzillesa, noblesa i naturalitat: que hi participin perquè s’ho creuen, perquè tenen fe”. És probable que el nostre polígraf esperés massa, del “poble” –encara que fos el d’Escaldes. Però aquest és també el principi amb què es van proposar treballar Nadal i companyia. Demà comprovarem si se n’han sortit.