Diari digital d'Andorra Bondia
'Antoni Morell a través de les imatges de l’Arxiu'.
'Antoni Morell a través de les imatges de l’Arxiu'.
Morell en dos gestos característics que delataven un tarannà sorneguer rere un posat sovint greu.
Morell en dos gestos característics que delataven un tarannà sorneguer rere un posat sovint greu.

El Toni, segons Morell


Escrit per: 
A. L. / Foto: Arxiu Nacional

L’Arxiu Nacional recorda la figura de l’escriptor amb un revelador audiovisual amb extractes de les seves intervencions públiques. L’autor de ‘Borís I’’ es confessa davant la càmera amb rara sinceritat en un formidable colofó als actes en memòria del pare de la literatura andorrana contemporània.

Segur que els ha passat, en desfilar a primera hora per les Arcades un matí qualsevol, que pagarien per veure-hi de nou Antoni Morell (1941-2020) esmorzant a la taula del Sinquede on tenia parada la tertúlia matutina. Òbviament, això és ja impossible, però els actes en homenatge a l’autor de Borís I i de Set lletanies de mort van tenir un colofó formidable amb l’audiovisual produït per l’Arxiu Nacional amb extractes de les seves intervencions públiques que permeten fer-se la il·lusió, ni que sigui durant uns minuts, que Morell és encara entre nosaltres.

Hi veiem Morell en la plenitud, un home de mitjana edat, seguríssim d’ell mateix, acostumat a tractar amb els grans d’aquest món, i qui sap si amb els de l’altre, que presenta l’espai d’entrevistes de Tele-Fira. És entrevistat per Rosa Mari Sorribes i es despulla sense manies davant la càmera per oferir-nos un emocionant autoretrat: “Només he intentat fer un servei al país, el país s’ho mereix, el nostre país, el país de tots. Els he de dir que si en alguna cosa he errat, soc jo el responsable sol i únic (...) En tot cas he de dir que el Jesús Hermida és més jove que jo, i que des de trones, universitats, despatxos i tribunals sempre he estat i soc tal com m’han vist. Repeteixo: nerviós, gesticulant, sempre necessito alguna cosa als dits, mogut, imprevisible i sempre, sempre, sentimental i emotiu. I així vull morir.”

Els que van tenir la fortuna de compartir amb ell un tros del camí el reconeixeran sens dubte en aquestes línies, sobretot en les últimes paraules. Morell era sentimental i emotiu, sens dubte, també temperamental i en ocasions excessiu, amb gust per la frase lapidària, un punt d’ingenuïtat i una curiositat oceànica. L’audiovisual, titulat Antoni Morell a través de les imatges de l’Arxiu, disponible a YouTube i del qual es va fer incomprensiblement una difusió no ja escassa, sinó pràcticament nul·la, recull algunes de les obsessions que va cultivar en la seva vida i en la seva obra. Assenyaladament, el neguit per la pèrdua de les arrels i de la identitat, que ell ja intuïa als anys 70 i 80. No és casualitat que fos, amb Lídia Armengol, un dels pares de l’andorranització des de l’Assessoria pedagògica del Consell.

Després ho va desenvolupar en centenars, probablement milers d’articles publicats en diaris i revistes, i al final de la seva vida es convertiria gairebé en una obsessió que vivia de forma tràgica. Però en les intervencions recollides per l’Arxiu ja les manifesta amb tota claredat. I recordin que som als primers anys 80. Ho verbalitza a propòsit de la novel·la Als límits de l’alba, “que vaig escriure el 1982 i que és un intent d’estudi de l’Andorra actual a través de la llibertat. Jo penso que la llibertat no existeix, que la llibertat és una vida, que la llibertat és una nit. El meu personatge marxa d’Andorra i no hi tornarà mai més. Però no perd l’esperança. Per això la novel·la acaba amb Viatge a Ítaca, la cançó de Lluís Llach. Cal, malgrat tot, tenir esperança... contra la falta d’esperança”. Es fa difícil no veure en el personatge que marxa per no tornar la figura del mateix Morell, a qui la modernitat, la urbanització i el creixement van expulsar d’una Andorra idealitzada que probablement només havia existit en la seva imaginació.

I així és com arribem al minut d’or final, el testament intel·lectual de l’escriptor, que destil·la un optimisme inspirador i que caldria gravar al frontispici de les nostres institucions: “Crec que els nostres avantpassats foren providencials. I crec també que els d’avui, nosaltres, tenim un repte: tot passa per la gent que puja. Aquesta és la síntesi del meu tarannà”. Tot passa per la gent que puja.

 

 

Morell
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic