Com és que els cavalls dissecats de Balmaseda han acabat al ‘chateau’ de Charleval? En parlen amb Javier Balmaseda, que exposa a Calais.

En un altre lloc hauria sigut notícia, i gairebé un escàndol. Entre nosaltres va passar, és clar, desapercebuda: ens referim a Fixats en la contemporaneïtat, la instal·lació dels cavalls dissecats amb què Javier Balmaseda va donar la campanada a la Biennal de Venècia del 2013 i que avui és propietat del col·leccionista francès Daniel Rocher. Si mai la volguessin veure haurien d’anar al castell de Charleval, al nord de Marsella.

I hem dit que hauria d’haver sigut quasi un escàndol perquè el sentit comú diu que Fixats en la contemporaneïtat hauria d’haver format part des del primer moment del patrimoni nacional. No va ser així, i avui una part de la història de l’art contemporani andosí, sufragada en part amb diners públics, s’exposa a 600 quilòmetres de casa. És clar que potser sigui millor així, com a mínim per a l’obra i per a Balmaseda. Recordin el que deia aquí mateix i dies enrere Eve Ariza respecte a Murmuris, amb què va participar en la Biennal el 2017: aquesta instal·lació sí que és propietat del Govern, però el ministeri no li ha sabut trobar encara una ubicació –tampoc a les obres de Joan Xandri i Agustí Roqué, mentre que les de Francisco Sánchez pengen en algun despatx oficial– i segons Ariza li ha impedit de participar en la biennal de Suècia. Com diu ella mateixa, potser caldria tenir clar què en fem, amb les obres venecianes, abans de tornar a la Biennal.

I si hi tornem, com sembla que és la intenció del ministeri, que sigui amb “ambició” i amb “convicció”, insisteix Balmaseda. En parlem avui a compte del mateix Balmaseda, que fins al 20 de novembre exposa a la galeria Caléidoscopes de Calais una col·lecció de dibuixos, bàsicament projectes d’instal·lacions monumentals que ja veurem si un dia veuen la llum. Una oportunitat, diu, de tonar al circuit francès i en un enclavament com Calais, especialment sensible a les qüestions que l’artista plantejava a La ruta migratòria. A Caléidoscopes, en fi, hi ha portat Balmaseda el que quedava de les obres que va  penjar fa un any i mig a la galeria Taranmana i una sèrie de projectes que reflexionen sobre les seves dèries recurrents: la supervivència, l’immobilisme, la comunicació...