Diari digital d'Andorra Bondia
 Engràcia Gilirribó i el seu home, al portal de Ca la Gràcia de Tuixent, el 1920.
Engràcia Gilirribó i el seu home, al portal de Ca la Gràcia de Tuixent, el 1920.
Revers d'una de les monedes del 'tresor' de l'Engràcia.
Revers d'una de les monedes del 'tresor' de l'Engràcia.
Anvers de la moneda francesa.
Anvers de la moneda francesa.

El tresor de les trementinaires


Escrit per: 
Josep Moles / Fotos: Arxiu Josep Moles
Vull parlar de la trementinaire Engràcia Gilirribó. Sobre la meva besàvia. Va néixer a Ossera el 1888, en una família humil de pagesos. Filla de Pau Gilirribó Obiols, nascut el 1850, i Josefa Sobré Oromí. Va tenir una germana gran, María, nascuda el 1881, i un germà menor, Quirze, del 1891. Aquest es va casar el 1916 amb la pubilla de Cal Angó de Tuixent i va morir dos anys més tard, després de la pandèmia de grip espanyola. El pare, en Pau, era descendent de Cal Gili d’Ossera, cabaler. Cosa curiosa, un avantpassat seu, qui va donar nom a la casa a mitjans del segle XVII, es deia Gili Ribó. Ja entrat el segle XVIII van unir el nom Gili amb el cognom Ribó i va donar lloc al cognom Gilirribó. La mare era de Cal Sobré.  
 
Una tarda, en Pau estava en un camp proper al poble, conversant amb el mossèn, a qui el lligava una bona amistat. Va passar pel lloc un veí d’Ossera, que estava enemistat amb el rector, i li va llançar una pedra, amb tan mala sort que va impactar al cap d’en Pau, que va morir. Deixava dues filles i un infant petits. Succeïa el 1892, quan en Pau comptava 42 anys. 
 
Engràcia, de jove, va marxar a servir a la Garriga (Vallès Oriental), igual que tantes altres dones d’Ossera i la vall de la Vansa i Tuixent, que van haver d’emigrar estacionalment, atès que els recursos al poble eren molt limitats. La seva germana gran, Maria, que ja feia anys que exercia com a trementinaire, li va proposar que anés amb ella, que segurament es guanyaria millor la vida. Ella hi va creure i va debutar en l’ofici. Érem ja a la meitat de la primera dècada del segle XX i també va ser per aquestes dates que Engràcia, Quirze, Maria i el seu home, en Pere Ribera Calvet, juntament amb la mare, Josefa Sobre, i una filla i un fill de Maria, van marxar a viure a Tuixent, on encara naixeria un tercer fill. Es van instal·lar al carrer Pla, en una casa que, degut a l’ofici d’en Pere, que era sabater, es va convertir en Cal Sabaté Casal. Després seria Cal Custodi Vell. 
 
És allà on va conèixer Josep Puigdemasa Cortina, nascut el 1878, fill dels famosos trementinaires María Cortina Majoral (1838-1911) i Pere Puigdemasa Marqués (1839-1906) de Ca la Matilda de Tuixent, un matrimoni que van ser dels primers a exercir l’ofici.
 
Engràcia es va casar amb en Josep el 1915, i ell quatre anys més tard es va convertir en el guardaboscos del poble. Per cert que s’havia casat en terceres núpcies amb l’Engràcia: ja era vidu de dues esposes.  
 
Els viatges en principi es van cenyir a Catalunya. Però la germana va morir, jove per desgràcia,  i el 1916 va començar a anar tota sola. Un fet que denota que era una dona valenta, de les poques que es van aventurar soles, hem de recordar que sempre caminaven dues per acompanyar-se. 
 
Amb el pas dels anys, va emprendre noves rutes, una de les quals la va portar cap a França. També en aquest cas es mostra com una dona singular perquè poques van ser les que van arribar a aquestes latituds. A França va comptar amb clients que li pagaven molt bé per les herbes, olis i remeis que els portava. Aquí, per cert, comença la història del tresor de les trementinaires.
 
Li van arribar a pagar amb or, amb unes petites monedes del rei belga Leopold II encunyades el 1870, que tenien un valor facial de 20 francs.  Parlem de la dècada dels anys vint del segle passat i aquesta era una forta quantitat.  Amb aquestes monedes, l’Engràcia va comprar molt bones terres a Tuixent i alleugerir l’economia domèstica de Ca la Gràcia. Per sort, no les va gastar totes i se’n va guardar una: avui és un vestigi històric únic. 
 
Ens va deixar el 1969. Era vídua des del 1932. Jo vaig gaudir de les seves cures fins als deu anys. Era el besnet i encara recordo que quan em posava malalt em curava amb els seus remeis de trementinaire. I penso: si tan bé la van pagar, pagaven, no serà que el veritable tresor era tot allò que portava en bosses i llaunes? 
 
 
tresor
trementinaires
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic