Estava el meu amic Jan l’altre dia legítimament satisfet perquè l’edició espanyola de la revista Publishers Weekly, la bíblia dels editors, li havia dedicat un article. I no un article qualsevol. L’autora –posem-li nom: Laura Riñón, és llibretera, diu– li dedica floretes que farien envermellir qualsevol, i encara més algú tan poc donat a l’exhibicionisme com Arimany. Diu que Trotalibros és ja “un nombre imprescindible en los círculos literarios de este país [i es refereix a Espanya, atenció, no a Andorra]” i el Jan, “para muchos un editor de referencia que se ha ganado tanto el respeto de los lectores como del sector editorial en un tiempo record.” Recordin que el primer volum, La guardia, de Kavadias, va sortir el 20 de gener del 2021 i que fa dos anys Trotalibros ni tan sols existia. Així que si se’l topen Carlemany avall amb un somriure de les proporcions de La mirada del ángel –amb 700 pàgines, el patracol més patracol de l’editorial, de moment– té motius més que suficients per ser i sentir-se un editor feliç.

El cas és que quan llegeixes a la premsa estrangera ressenyes sobre algú com Arimany i sobre un segell com Trotalibros, a qui hem acompanyat des del primeríssim dia, és natural sentir una pujada de vanitat: “A veure què diran aquests que no hagi dit ja el BonDia!” Doncs unes quantes coses, tu, en el que no deixa  de ser un saludable bany d’humilitat. Per exemple, el logotip. No s’han demanat mai per què és un far? I ja que hi som, per què corona el far aquest barret tan estrambòtic?

El perquè del far l’expliquem després, però el del barret, aix. Una pista: “Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes. Representava una boa empassant-se una fera [...] Vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por. Em van respondre: ‘Per què hauria de fer por un barret?’ El meu dibuix no representava un barret. Representava una boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l’interior de la boa, perquè les persones grans ho poguessin entendre...” Si van tenir una bona infància, és a dir, una infància lectora –perquè llegir no és un substitut de la vida: llegir és viure dues vegades– hauran endevinat de seguida de quin llibre principesc parlem. I si no, no cal que insistim.

Hi havia més pistes a l’article del Publishers: per exemple, els llibres a què Trotalibros ha hagut de renunciar perquè no podia competir amb grans grups que també, quina casualitat, s’havien fixat en aquell títol. Tampoc és que li agradi exhibir les derrotes, diu, però ja n’ha col·leccionat algunes perquè no tot són flors i violes. I cita de patac: El regreso del soldado, de Rebeca West; El señor Presidente, de Miguel Ánge Asturias, Now in November, de Josephine Johnson, i la Trilogia de Copenhague, de Tove Ditlevsen. Ohhh.

Però en realitat havíem vingut avui aquí a parlar-los de l’última novetat de Trotalibros. L’últim miracle, millor dit, que ens ajudarà, a més, a resoldre l’enigma del far. I no és altre que Noche y día, la segona novel·la de Virginia Woolf, de qui Arimany es confessa lector devot. Tant, que com hauran endevinat, el logotip de l’editorial es va inspirar obertament en Al far, una de les grans novel·les de l’escriptora britànica.

Com és habitual, Arimany ha anat a buscar al racó, a l’ombra, sota el pedrís. No el títol refulgent, sinó Noche y día, que ni ell mateix coneixia, i que en castellà només havia traduït Plaza & Janés en una edició descatalogadíssima que va trobar (i pagar a preu d’or) als magatzems El Siglo de Mercantic, a Sant Cugat, on es conserven, aix, les restes del naufragi de la mítica llibreria Canuda. “Recuperant aquesta novel·la tan oblidada d’una de les escriptores més importants de la història de la literatura pago part del deute que tinc amb Virginia Woolf, per tots els moments irrepetibles que m’ha fet viure com a lector”.  No sé vostès, però jo ja he trucat a La Trenca perquè em reservin un exemplar de Noche y día. I no sé ni de què va.