N’hi ha que el vam descobrir fa un lustre. Se’n complia aleshores el centenari del naixement, i la volutariosa editorial Fonoll, de Juneda, en va publicar una antologia epifànica: es titulava Del fonoll a la neu i repassava la tan prolífica com desconeguda obra de Miquel Lladó (Castelldans, 1919-Andorra la Vella, 1999), poeta, articulista, dramaturg i narrador, a banda de veí nostre i de grafòman compulsiu que es va cartejar amb les patums del seu rtemps, des del Nobel Vicente Alexandre fins a Pedrolo, Riba, Pau Casals i Joan Sales, perquè se’n facin una idea. La bona, excel·lent notícia, és que Fonoll ha tingut el coratge d’insistir i amb l’excusa del 25à aniversari del traspàs nostre home ha reunit en un sol volum la trilogia que conformen Els camins de la por, publicat al 1971 i que dona títol al conjunt; Els dies sense demà (1977) i, atenció, Sense pàtria, que havia quedat inèdit. La seva obra magna com a narrador. I de nou, amb un lluminós pròleg del filòsof i poeta Eduard Batlle.

Si no n’havien sentit a parlar fins avui, no s’hi amoïnin perquè no seran els únics i en realitat no és ben bé culpa seva. Lladó va ser un outsider vocacional, que a mitjans anys 60 va dir adeu a tot allò –i tot allò era una certa posició com a articulista i poeta a la Leida dels 50: col·laborava a La Mañana, havia publicat tres poemaris (Els anys, els dies i les hores, El amigo del sol i Hacia la vida) i formava part del Grup de Ponent, al costat de Guillem Viladot i Josep Vallverdú–, es va instal·lar a la capital i va sobreviure fins al final consagrat a la seva obra... i a la feina com a pintor (de parets) amb què es guanyava les garrofes. Va deixar en morir una obra monumental i bona part de la qual inèdita, 30.000 pàgines que la famíia va dipositar al 2019 a la càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida –i no per casualitat: un article seu del 1950, Un poeta leridano, es va convertir en la primera reivindicació pública de Màrius Torres després de la Guerra Civil espanyola–, i es va moure sempre als marges del circuit més o menys comercial de l’època.

Batlle, en fi, el defineix com “un dels escriptors amb un rumb més lliure i també erràtic de tots els escriptors catalans de Ponent de la segona meitat del segle XX. Sense sort, també, perquè com deia Cela, “la soledad es el precio de la independencia”: els volums de Els camins de la por els va presentar als premis Víctor Català, Joaquim Ruyra i Josep Pla: “Sempre li va faltar l’empenteta d’algun amic ben situat en les darreres rondes deliberatives, es lamentava, i el cert és que molt probablement crítica i jurats presentaven un cert esgotament de realisme social i la voluntat de girar full en favor de moviments que promovien una més gran experimentació formal i internacionalització de les temàtiques”. Així que al 1982 ell mateix va crear una editorial, Valls d’Andorra, per publicar la seva obra.

Perquè Els camins de la por, diguem-ho d’una vegada, es una col·lecció de relats que, diu Batlle, “beuen de l’experiència de la guerra i que, més que l’agonisme obert i descarnat de les trinxeres i les bombes, ens mostra el que en queda després, quan els soldats se n’han anat: la trilgoia parla de la por, de la falta d’esperança  del desarrelament, i posa l’èmfasi en les petites vides dels personatges anònims condemnats a heure-se-les amb les pitjors circumstàncies: la gana, la misèria i el sotmetiment”. Constitueix aquest conjunt de relats el més sòlid i perdurable, diu, de la immensa obra de Lladó –només lleugerament menys prolífica que la de Pla, que s’enfila fins a unes oceàniques 40.000 pàgines–, per davant de la poesia, “que acusa el pas del temps” i d’una incursió més aviat testimonial en l’escriptura dramàtica. Li veu un cert parentiu amb  el Joan Sales de Incerta glòria i amb el Benguerel de Els vençuts, i conclou que més enllà de l’àmbit acadèmic Els camins de la por “mereix ser considerada com una fita de la literatura catalana contemporània”. Tot això ho diu d’un home que va viure tres decennis llargs i fins a la mort entre nosaltres perquè creia haver trobat aquí una mena de paradís perdut o com a minim inviable a l’Espanya de l’època, el lloc on fer realitat “una manera alternativa d’estar al mon, no subjecta a les dinàmiques majoritàries i on era possible una vida lliure i autèntica, lligada a una catalanitat originària i greument amenaçada als estats veïns”.

Avui que tants es diuen escritpors perquè han publicat una novel·leta, o poetes per uns versos, aquí en tenen un de veritat, veí nostre i maleït i tot.