Jordi Casamajor localitza a l’interior d’una balma del Cadí el que sembla, diu, una pintura antropomòrfica probablement d’origen neolític, posem que entre el 10.000 i el 5.000 abans de la nostra era. Si se’n confirma la hipòtesi, seria un descobriment amb escassos precedents en aquest costat del Pirineu.
La pista li va donar un conegut: “A tu que t’agraden aquestes coses, la meva mare deia que de petita jugaven amb els seus amiguets en una balma on hi havia unes pintures que semblaven molt antigues, però la veritat és que d’això deu fer 70 anys i jo no hi he anat mai”. Amb aquestes lacòniques indicacions, i la ruta aproximada de la balma, en va fer prou Jordi Casamajor per plantar-se dissabte al matí en certa zona del Baridà i posar-se a buscar primer de tot l’aixopluc en qüestió, apartadíssim de qualsevol ruta i que no surt referenciada en cap mapa o itinerari. Tot i així va ser el més fàcil, perquè una vegada localitzada la balma, s’hi va passar una horeta llarga examinant-ne els murs “i ja estava a punt d’abandonar, maleint l’ocurrència d’haver-m’hi enfilat perquè no em vaig estimbar de miracle, quan una taca quasi a la sortida em va cridar l’atenció. M’hi vaig acostar i no m’ho podia creure. Allò feia tota la fila d’haver sortit d’una mà humana. I no semblava només una pintura rupestre, sinó que calia molt poca imaginació per interpretar-la com una figura antropomòrfica; les cames obertes, el tors, potser uns pits, el cap, els braços enlaire. Una bruixa!? Un xaman? Podia ser que estigués en un santuari prehistòric?”
Descobriments com aquest passen una vegada a la vida d’un buscador de vestigis rupestres, adverteix. Ell mateix, que en té el cul pelat de localitzar petròglifs per les nostres muntanyes i per les de l’Alt Urgell i la Cerdanya –n’ha documentat dos milers llargs– no se n’havia topat mai cap fins dissabte, i estava lògicament entusiasmat amb el que considera que podria ser el colofó de la seva trajectòria com a arqueòleg. De moment, amb el fre de mà posat perquè falta el veredicte dels experts a qui ha comunicat la descoberta i falta també aplicar-hi el programa Dstretch, una eina gairebé màgica que permet visualitzar en les pintures rupestres detalls, traços i formes que escapen a la vista humana. Però els primers inputs són molt positius, assegura, i ell mateix té un alt grau de certesa que la hipòtesi és certa. Tant, que s’aventura a una datació molt aproximada, una forquilla que oscil·la entre el 10.000 i el 5.000 abans de la nostra era i que convertiria el xaman del Baridà en una pintura exactament neolítica.
Els indicis en què Casamajor es basa, a banda del seu ull entrenadíssim a l’hora de caçar art rupestre, és l’emplaçament i configuració de la balma, prou apartada i prou profunda, així com la proximitat amb una altra cova que sí que s’ha excavat i d’on es van exhumar restes fefaentment neolítiques. Tampoc són gaire lluny els jaciments de la Roca dels Moros, a Peramola, on van aparèixer uns humils punts de factura humana i origen prehistòric, i de la vall de l’Ingla, a Bellver, on s’ha documentat el que semblen unes figures idologràfiques, és a dir, que representen aparentment una sèrie d’ídols. Hi ha poques referències més de pintura rupestre, a banda d’un altre punt, aquest a la balma de la Margineda, no perquè aquí els nostres avantpassats no practiquessin la pintura, sinó perquè el pigment es barrejava amb un aglutinant d’origen orgànic, normalment greix, molt sensible als canvis de temperatura i d’humitat. “Per això n’han quedat tan pocs testimonis, a diferència de la zona de llevant, des de València fins a Lleida, passant per Tarragona, on les pintures prehistòriques d’aquesta època són relativament abundants”.
Més encara: diu Casamajor que la memòria popular ha conservat l’episodi de cert pagès de les rodalies que als anys 50 va esborrar unes pintures que s’havien localitzat als seus terrenys perquè estava fart que els forasters l’importunessin. També concedeix cert valor al fet que fos precisament una nena, la mare del seu informant, qui guardés memòria de la pintura i de la balma: “Aquell era el seu lloc de joc, i els nens tenen una sensibilitat especial, perceben coses que els adults ni olorem”. Sense anar més lluny, el conjunt d’Altamira el va descobrir el 1879 Maria Sanz de Sautuola, que tenia 8 anys a l’època i que havia acompanyat el seu pare a explorar la gruta. Val que això difícilment ho podríem considerar un argument científic, però sí que ho és el tipus de pigment, fabricat amb pedra del lloc molta: “És més aviat granatós, no hi ha grocs ni tampoc els ocres aquells tan vermells fruit dels afloraments ferruginosos, d’altra banda inexistents al Baridà”. L’únic que li fa ballar el cap, diu, és que les figures antropomòrfiques d’aquest moment acostumen a ser de petites dimensions, mentre que el xaman del Baridà podria fer de cap a peus 25 centímetres d’altura. Però fins i tot això podria ser un tret idiosincràtic: “No em voldria precipitar perquè falta el dictamen dels experts, però he vist moltes pintures rupestres i des que vaig veure l’arc del que per mi són les cames, i que no pot tenir origen geològic, ho vaig tenir clar. És una pintura prehistòrica”.
Impacients per conèixer-ne el desenllaç, oi? Nosaltres, també.