En una de les presentacions a València de ‘Florencio Pla, la Pastora. La dignitat robada’, Elena Solanas va conèixer un matrimoni de la Seu d’Urgell. També ells havien passat per les urpes de la repressió franquista. “A cada casa hi ha una Pastora”, diu l’escriptora i neboda de Florencio Pla Messeguer. El llibre es presenta divendres a El Refugi, en el marc del cicle ‘Fem memòria’ organitzat per l’Ajuntament urgellenc. 

Un llibre difícil d’escriure?
No ben bé. És que la meva intenció tampoc no era escriure un llibre. Només volia deixar testimoni per escrit per a la família: em feia por que tot el que havia aconseguit saber tornés a caure en l’oblit. Que no diguessin “teníem una tia que buscava alguna cosa sobre un avantpassat” i res més. 

No obstant això...
Xavi Sarrià, que forma part de l’editorial Sembra Llibres, va venir a entrevistar-me per al documental No s’apaguen les estrelles. Va considerar que podria tenir interès, que podria ajudar altres persones. Jo aleshores només tenia escrites trenta pàgines i vaig pensar “sí, sí, clar, jo escriuré un llibre”. Però al cap de deu dies ja l’havia acabat... i li vaig trucar. Sembra Llibres va apostar per la història, per donar llum a aquesta història. 

Déu n’hi do la repercussió. A què és deguda, pensa?
Sí. Ja s’està fent la tercera edició. El pròleg el va fer el meu gran amic i historiador Raül González Devís, el primer que ha contrastat tot el que es deia sobre la Pastora. Ell explica qui era i què va viure el meu tiet i ho contextualitza. Jo portava dinou anys de recerca, de trucar a portes, és la meva ànima. Dins de la desesperació, la ràbia, l’angoixa de no saber res, també l’esperança de dir que no em vencerien, i això és el que transmet el llibre. 

Sinceritat.
Els dinou anys de cerca. Ara hi ha gent que em diu que els he donat veu. A totes les famílies hi ha una Pastora. On no hi va haver repressió? Qui no té pors? Quantes generacions no han viscut en cases on no es parlava? Gent que m’ha dit “tenim un familiar en una cuneta i amb el teu llibre ens has donat esperança”. Molta gent s’hi sent identificada, hi ha gent gran que s’ha atrevit a parlar. 

A vostè, de petita, quan preguntava li deien “surt d’aquí, xafardera”. 
La iaia. Fins i tot gent de l’edat de la meva mare, que és ja segona generació, expliquen coses però sense voler que ho sàpiguen els fills. Hi ha encara el sentiment de quina vergonya o quina por fins i tot. I no, hem de sentir-nos orgullosos d’on venim. 

El llibre, puntualitzem, no és una biografia. 
Només al pròleg el Raül explica qui era i què va viure el meu tiet, perquè  hi ha molta gent que no coneix qui era Florencio Pla, la Pastora. La resta s’endinsa en la meva lluita per saber. 

Qui era Florencio Pla?
El germà de la meva àvia. Va néixer l’1 de febrer del 1917, amb una malformació genital. Els meus besavis, que eren analfabets, vivien en una masia que encara avui dia caminant està a dues o tres hores del poble, no hi ha carretera per arribar-hi, i venien de les guerres de Cuba i el Marroc, el van registrar com a Teresa. Quan es va fer gran se sentia, era un home. Per salvar la seva vida va entrar al maquis, o la guàrdia civil l’hauria matat. Va fer de suport als guerrillers i finalment el van capturar i el van torturar. 

El règim franquista el dibuixava com un assassí sanguinari.  
Era l’antítesi de tot el que defensava el règim franquista: una dona que era home, que havia entrat a la guerrilla. Van utilitzar la premsa groga per tractar-lo de criminal, dibuixar-lo com la dona hombruna... Als nens els cantaven “dorm o vindrà la Pastora i se t’endurà”. Jo sempre he pensat que el meu tiet va ser un lluitador, un valent, un supervivent.  

Una ombra quan era jove?
Ni això, no havia tingut mai coneixement de la seva existència, ni una ombra era. La iaia no havia parlat d’ell mai. No parlava de res, però d’ell encara menys. I va viure molts anys a casa amb mi. Però entre mitges paraules i silencis, a casa, sabies que alguna cosa passava. 

Després...
De gran vaig sentir per primer cop les paraules maquis i guerriller. Vaig preguntar a la mare i tampoc no em va saber dir gaire cosa. Aleshores vaig començar a buscar i, és clar, em vaig trobar amb el que deia la premsa groga, Interviú, El Caso Por qué... Totes aquelles mentides, bestieses, que si era un criminal, que si era sanguinari. Vaig tornar a la mare i va contestar “No sé, és el que diuen”. 

Era membre de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó, l’AGLA.
Vaig continuar buscant i em van dir que havia mort als anys noranta, però no era cert, va morir el 2004. Ens havien enganyat. M’havien robat la història. Per què? Quins interessos?

Qui? Per què? El 2004!
Doncs no ho sé. M’he trobat portes molt tancades. Als arxius de la guàrdia civil va ser impossible. Penseu que el meu tiet està considerat un dels pitjors criminals d’Espanya quan, pobre, està demostrat que mai no va matar ningú. Si 27 dels 29 morts que li imputen van morir abans que ni tan sols entrés al maquis. Ell ni entrava en acció, només vigilava. I només va estar amb ells un any i poc, i per fugir de què el matessin. 

Vostè el vol humanitzar. 
Ara la gent ja parla de Florencio, de la persona. S’han fet obres de teatre, documentals, molts articles... Però inclús ara hi ha qui em pregunta, a la meva cara, quines proves tinc per dir el que dic. I quines proves tenien per dir les bestieses que deien d’ell i de la família?

Abans ha estat personatge literari, com a la novel·la de Giménez-Bartlett. 
El tracta amb molt de respecte. El problema és que molta gent s’ho ha llegit com si fos la veritat de la història i no, és ficció.