Arrenca la 4a i decisiva edició del ClàssicAnd amb la Carmen per excel·lència de la lírica contemporània. Acompanyada del pianista Matthias Schulz, la mezzo letona viatjarà aquest vespre a l'Auditori des de la cançó francesa als mestres russos, amb un toc de sarsuela, amb parada i fonda al lied de Brahms, la seva debilitat.


Serà la seva primera actuació a Andorra. Quines expectatives té per a aquest debut al país i a l’Auditori Nacional?
Actuar en un país nou sempre és emocionant perquè cada públic té la seva pròpia energia i personalitat. He sentit meravelles d’Andorra i de l’Auditori Nacional d’Ordino, que sembla oferir un espai molt íntim per fer música. Aquestes primeres trobades sempre són especials perquè cap de les dues parts sap ben bé què esperar, i això crea una meravellosa sensació d’anticipació.

També serà, és clar, la seva primera aparició al ClàssicAnd. Què li va interessar de la proposta del festival?
Em va atraure immediatament l’obertura i la visió artística del festival. Festivals com ClàssicAnd creen un espai on la música es pot viure d’una manera més personal i accessible, sovint reunint públics amb graus molt diferents de familiaritat amb la música clàssica. Ho trobo extraordinàriament valuós.

El recital d'avui combina lied alemany, cançó francesa, òpera italiana, repertori rus i sarsuela espanyola. Què li permet expressar un programa tan variat?
Per a mi, la varietat és una de les grans joies del recital. Cada llengua porta el seu propi ritme, color i univers emocional. El lied alemany convida a la introspecció i a la poesia; la mélodie francesa ofereix elegància i refinament; l’òpera italiana és passió i drama purs; la música russa parla directament a l’ànima; i la sarsuela aporta calidesa, caràcter i vitalitat. Tot plegat crea un viatge a través d’emocions, cultures i paisatges musicals diferents. Sempre espero que el públic senti que ha viatjat amb mi al final de la vetllada.

Amb aquest programa, què prioritza: la tècnica vocal, la narració emocional o la proximitat amb el públic?
Totes tres coses són necessàries, però si n’hagués d’escollir una seria la narració emocional. La tècnica és essencial perquè ens dona llibertat, però al final és només una eina. El veritable objectiu és la comunicació. Vull que el públic oblidi completament la tècnica i simplement experimenti les emocions, la poesia i la humanitat que hi ha darrere la música.

Les cançons de Brahms tenen un paper important al programa. Què la connecta especialment amb aquest compositor?
El que m’agrada de Brahms és la seva honestedat. A la seva música no hi ha superficialitat. Cada frase sembla arrelada en emocions humanes genuïnes. Les seves cançons tenen força i tendresa alhora. Com a cantant, aquesta complexitat emocional em fascina infinitament perquè sempre hi ha una nova capa per descobrir.

'Von ewiger Liebe' és una de les seves obres més intenses. Què és el que més li agrada transmetre en aquesta peça?
El que més m’emociona és el contrast entre vulnerabilitat i certesa. La cançó comença amb dubte i por, però es desplega gradualment fins a convertir-se en una declaració d’amor incondicional. Brahms captura aquest viatge emocional d’una manera tan bella que sembla que assistim a una conversa íntima entre dues ànimes.

'Mon cœur s’ouvre à ta voix', de Saint-Saëns, és una de les àries més conegudes per a mezzosoprano. Encara sent una emoció especial quan la canta?
Absolutament. Hi ha peces que no perden mai la màgia. La seducció de Dalila no és només sensual; també hi conviuen vulnerabilitat, desig i manipulació. Cada vegada que canto aquesta ària descobreixo un equilibri lleugerament diferent entre tots aquests elements.

L’'Havanera' de Bizet és probablement una de les peces més populars de 'Carmen'. Com manté viu un personatge tan conegut?
El secret és evitar repetir-se. Carmen és una dona viva i real, no una peça de museu. Cada producció, cada director, cada company d’escena i cada etapa de la meva pròpia vida em revela alguna cosa diferent d’ella. Mai no m’hi acosto amb idees fixes. A vegades es desperta juganera, altres provocadora i altres profundament reflexiva. Com un gat, continua sent imprevisible, i aquesta imprevisibilitat és el que la manté viva.

Carmen és un paper molt vinculat a la seva carrera. Com ha evolucionat la comprensió del personatge amb els anys?
Quan vaig cantar Carmen per primera vegada, em fascinaven la seva independència i el seu esperit intrèpid. Avui hi veig molta més complexitat. No és només una seductora o una rebel. És una dona que insisteix a viure segons la seva pròpia veritat, siguin quines siguin les conseqüències. Amb els anys he pres més consciència de la dimensió tràgica de la seva llibertat i del coratge que requereix. Això ha fet encara més rica la meva relació amb el personatge.

També interpretarà obres russes de Rakhmàninov i Txaikovski. Què ofereix la música russa que no troba en altres repertoris?
La música russa té una profunditat emocional i una amplitud úniques. Sovint hi ha una sensació molt intensa d’enyorança, nostàlgia i introspecció que sembla il·limitada. Les melodies semblen sorgir dels racons més profunds de l’ànima humana. Pocs compositors poden expressar la malenconia i la bellesa amb tanta intensitat com Rakhmàninov i Txaikovski.

El públic tendeix a associar-la sobretot amb l’òpera. Què li ofereix el format íntim d’un recital de lied i cançó?
Un recital em permet presentar-me davant del públic simplement com jo mateixa. No hi ha vestuari, ni grans decorats, ni cap personatge darrere del qual amagar-se. És més vulnerable, però també més personal. M’encanta la intimitat de treballar la poesia, el fraseig i el matís, i crear una conversa directa amb el públic a través de la música. És una experiència completament diferent de l’òpera, però igualment gratificant.

Hi ha alguna peça del programa que senti especialment propera a nivell personal?
N’hi ha diverses, però les cançons de Brahms em toquen especialment el cor. La seva honestedat emocional i la seva humanitat ressonen profundament en mi.

El repertori també inclou sarsuela de Chapí. Què li agrada de la tradició lírica espanyola? És també una picada d’ullet al públic local?
La música espanyola té una vitalitat i una calidesa irresistibles. Hi ha ritme, color i una extraordinària sensació de vida. Com que tinc vincles personals molt estrets amb Espanya, al llarg dels anys he desenvolupat una profunda estima per les seves tradicions musicals. Incloure sarsuela al programa em sembla del tot natural, però és clar que també és una manera preciosa de crear un pont amb el públic local i celebrar la rica herència cultural del món ibèric.

El públic d’avui és diferent del de fa vint anys? Ha notat canvis en la manera com la gent escolta música clàssica?
El món ha canviat enormement, i el públic també. Vivim en una època d’estimulació constant i d’atenció cada vegada més fragmentada. Tot i així, crec que quan la gent entra en una sala de concerts sovint busca exactament el contrari: concentració, bellesa i una experiència emocional autèntica. La necessitat de connexió humana no ha desaparegut. Si de cas, potser és més forta que mai.

Les xarxes socials han apropat els artistes al públic. Creu que això també ha canviat la imatge de la diva operística?
Sens dubte. La imatge tradicional de la diva inaccessible pràcticament ha desaparegut. El públic veu ara els artistes com persones reals, amb famílies, dificultats i vida quotidiana. Això pot ser positiu perquè fa l’òpera més accessible. Alhora, però, crec que una mica de misteri és saludable.

Com cuida la veu durant una gira o una temporada amb molts viatges?
No hi ha grans secrets. Dormir bé, mantenir la disciplina, hidratar-se correctament i planificar amb cura continua sent essencial. També treballo regularment amb el meu coach vocal i escolto amb molta atenció els més petits senyals del cos. Un cantant és una mica com un atleta: cal mantenir l’instrument constantment i afrontar els problemes abans que es facin greus. La constància és molt més important que qualsevol remei miracle.

Després de tants anys de carrera, encara hi ha reptes o papers que li agradaria assumir?
És clar. La curiositat és el que manté viu un artista. Encara hi ha personatges fascinants i universos musicals que m’agradaria explorar. Alguns repertoris més dramàtics m’han començat a interessar especialment aquests darrers anys, i continuo oberta a nous reptes, sempre que s’adaptin tant a la meva veu com a la meva personalitat artística. El moment en què deixes de ser curiós és també el moment en què es fa molt més difícil continuar creixent.

Què és el més difícil de mantenir en una carrera internacional tan exigent: la disciplina, l’equilibri personal o la motivació?
Per a mi, probablement l’equilibri personal és el repte més gran. La motivació mai no ha estat un problema, perquè realment estimo el que faig, i la disciplina acaba convertint-se en una segona naturalesa després de molts anys. Però combinar una carrera internacional amb la vida familiar, el benestar personal i la necessitat de descans requereix una atenció constant. És un procés continu, no una cosa que s’arribi mai a dominar del tot.

Quan actua en nous escenaris i davant de públics que no l’han escoltat mai en directe, sent una energia diferent?
Definitivament. Hi ha una sensació de descoberta a banda i banda. El públic em coneix per primera vegada i jo també els descobreixo a ell en aquell mateix instant. Això crea una atmosfera única de curiositat i obertura. Em recorda que cada actuació és un esdeveniment viu que mai no es podrà repetir exactament de la mateixa manera.

Creu que festivals com ClàssicAnd poden ajudar a acostar la música clàssica a nous públics?
Absolutament. Els festivals sovint creen un ambient més relaxat i acollidor del que la gent espera dels espais de concert tradicionals. Fomenten la curiositat i conviden el públic a viure la música sense barreres preconcebudes. Molta gent assisteix a un festival per simple curiositat i en surt havent descobert una passió de per vida per la música clàssica. Això és molt valuós.

Quin consell donaria als joves cantants que avui somien  fer carrera en l’òpera?
En primer lloc, que siguin honestos amb ells mateixos. El talent és important, però ha d’anar acompanyat de tècnica, disciplina, paciència i autoconeixement. Cal aprendre constantment, buscar perspectives diferents i no deixar mai d’evolucionar. Sobretot, que construeixin una carrera pensant en el llarg termini i no perseguint l’èxit immediat. L’òpera és una marató, no una cursa curta. I no oblidem mai que la nostra feina no és només cantar bé, sinó emocionar la gent a través de la música i de la narració.

Què li agradaria que el públic andorrà s’endugués d’aquest recital després de la seva primera visita al país?
M’agradaria que marxessin amb la sensació d’haver viscut alguna cosa autèntica i humana. Ja sigui alegria, nostàlgia, passió o reflexió, la música té el poder de despertar emocions que de vegades oblidem en la vida quotidiana. Encara que sigui una sola persona surt de la sala emocionada, inspirada o reconfortada, la vetllada ja haurà valgut la pena. I, és clar, espero que aquesta sigui la primera de moltes visites a Andorra.