Malaguenya del 1987, debuta aquesta nit al Centre de Congressos amb la pianista Cornelia Lenzin i ‘Bassel Komponierd’, un programa dedicat a l’escola d’aquesta ciutat suïssa amb obres de Wilderberger, Meier, Nisinman i Trümpy. Dijous exercirà com a jurat del Solo Youth al Sax Fest.

Qui bufa més estona i més fort, millor tocarà el saxo?
A primera vista sembla un instrument senzill, que per la forma de tocar-lo recorda a la flauta, però el cert és que és un dels més complexos a l’hora de perfeccionar la tècnica. Cal bufar d’una manera molt precisa, i depenent de la família, perquè tenim des del saxo baix fins al soprano, i cadascun requereix la seva forma de bufar. 

És qüestió de pulmons?
Tot es pot entrenar. Jo per exemple tinc molt poca capacitat pulmonar, de fet soc asmàtica, però amb el temps i molta pràctica pots potenciar-la. Però el que més pateix és el llavi, el que més costa és enfortir la musculatura facial, que has d’anar treballant per anar pujant la càrrega de treball, de dues hores a tres, fins i tot a vuit en el moment àlgid de la formació. 

L’aspecte físic, és decisiu? Un home, pot tenir més resistència i per tant assajar més temps?
L’home té de mitjana més capacitat pulmonar, efectivament, però insisteixo, amb treball es pot suplir. 

Quantes hores d’assaig requereix arribar fins aquí? I durant quants anys?
Mínim dues horetes diàries, que és el que em deixa la feina al conservatori. Però darrere hi ha quinze anys de treball duríssim. Vaig arribar a estudiar vuit hores al dia, però és necessari adquirir una tècnica que requereix essencialment temps. És ineludible. 

El saxo, val per a qualsevol tipus de música? Ho dic perquè rarament veurem un saxo en una formació clàssica. Perquè no serveix, per falta de repertori?
A poc a poc està canviant, això. Està demostrat que el saxo és molt polifacètic, igual que s’ha adaptat perfectament al pop i al jazz, és del tot vàlid per al repertori clàssic. 

Què ha de passar perquè veiem un saxofonista clàssic al costat de grans solistes com Yo-Yo Ma, Yuja Wang o Arkadi Volodos?
Caldria canviar la mentalitat dels festivals, perquè és veritat que sembla que la música clàssica està especialment vinculada a certs instruments, com és el cas del violí i el piano. Cal temps i calen concerts, és una feina de llarg recorregut, que els programadors s’adonin del poder expressiu que té. Estic convençuda que arribarà. I en realitat ja tenim grandíssimes figures: Vincent David, que tenim al Sax Fest i que és un virtuós a l’altura de qualsevol d’ells. Però és cert que el gran públic no el coneix. És una llàstima i una mica injust.

Falta repertori específic?
De música clàssica és veritat que en tenim poc, el saxo és un instrument relativament jove i el piano i el violí ens porten dos segles d’avantatge. Però tenim transcripcions perfectament vàlides, i al segle XX hi ha moltíssima literatura per a saxo. 

Tots coneixem John Coltrane, Joshua Redman i Branford Marsalis, però Vincent David no forma part d’aquest firmament mediàtic.
El jazz és universal i per això juga en una altra lliga. Els saxofonistes de jazz, el mateix. Però una mica d’ombra sí que ens han fet.

Vostè és andalusa: combinen bé, el saxo i el flamenc?
No és el meu camp, però cada vegada hi ha més músics interessats a fusionar el flamenc amb altres gèneres i instruments, inclòs el saxo.

És jurat del concurs jove. Un consell per als intèrprets que dijous pujaran a l’escenari?
Passar-s’ho bé. És una experiència que es queda gravada al teu record. Personalment tendeixo a l’estrès davant de situacions com aquesta, amb una descàrrega important d’adrenalina que et fa perdre de vista l’objectiu, que no ha de ser altre que viure el moment amb intensitat, passar-t’ho bé, no patir ni amargar-te.  

El 99% dels concursants perdran. Serveix de res, perdre?
I tant. És dels errors que s’aprèn. Però sobretot l’altíssim nivell d’exigència a què es veu sotmès un intèrpret en aquest tipus de concurs. En surts millor del que eres quan vas començar a preparar el concurs.