Per què ara una pel·lícula sobre Sau?
És cert que l’any passat va fer 25 anys de la tràgica mort de Carles Sabater i que sembla que hauria tocat llavors, però crec que per explicar una bona història, i aquesta ho és, no cal una efemèride. Ha sigut ara que els astres s’han alineat perquè jo pogués rodar aquesta pel·lícula, i ho havia d’aprofitar, amb o sense dates rodones. No veig que 25 anys sigui més especial que 26.

Havia rodat tres curts a patir d’arguments propis i salta al llarg amb una història que no és pròpiament seva. Casualitat?
Quan Carles Sabater mor jo tenia 16 anys, ho recordo perfectament. Era dissabte al matí, la meva mare va entrar a l’habitació i m’ho va explicar. Em va impactar, com a altres nois i noies de la meva generació. Fins al punt que vaig retallar la notícia del diari –La Vanguardia crec que era– i la vaig penjar al típic suro que tenia a la meva taula d’estudiant a casa dels meus pares. Han passat aquests 26 anys i continua allà, no l’he tret mai més. El cas és que quan valorava amb quin projecte em podia llançar a dirigir un llarg el Jose [Pozo, l’altra meitat de la productora Imminent] insistia que fos un projecte que em motivi prou com per superar els molts obstacles que aniran sortint. La història de Sau era prou potent, tenia un component emocional que m’hi vinculava i comercialment podia tenir sortida. I em vaig llançar a la piscina.

Entenc que era fan de Sau, com tants i sobretot tantes de la seva generació (i de l’anterior)?
En realitat només havia anat a un concert seu, a Les Santes, a Mataró, un any abans de morir, jo en tenia 15. Els escoltava a les cintes de casset de la meva germana. No diré que n’era superfan però m’agradaven molt. I mai més no he tingut aquesta cosa fetitxista de retallar el diari i penjar-me’l a la paret.

Les generacions per sota dels 30 no tindran el ganxo emocional de què m’està parlant. Serà més difícil que la història els toqui.
Al final és la història d’una colla de xavals, d’amics que persegueixen el seu somni i que malgrat totes les dificultats, ostres, se’n surten. És molt fàcil sentir-s’hi identificat. No cal haver mamat les seves cançons ni haver viscut com un drama personal la mort de Carles Sabater perquè la història et toqui. 

No veig entre els protagonistes les parelles dels cantants. No hi ha història romàntica?
Honestament, no n’hi hauria hagut prou amb una pel·lícula, hauríem hagut de rodar una sèrie, perquè no és la pel·lícula del Carles, ni del Pep, ni del Joan, sinó de tots tres, perquè tots tres són els protagonistes. Hi  ha una història d’amor, però és amb la música i amb el grup.

Pep Sala ha estat molt a sobre?
Ha deixat fer molt. Ha donat el vistiplau perquè naturalment va llegir el guió, i sí que va comentar  un parell de detalls, això el Carles no ho hauria dit, això altre potser m’escau més a mi. Al final és la seva història, i ells saben millor que ningú qui diria què, i com ho diria. Ells són naturalment els que me la van explicar, però he sigut jo qui ha triat els episodis que m’anaven bé per al guió. Han vist part del material i estan feliços. Quan vam recrear un concert a l’Atlàntida i van veure el Carles a l’escenari van plorar de l’emoció.

No és un musical, però els actors, canten? Guim Puig, en particular, que fa de Carles Sabater.
Ell sí que ha fet classes de cant els últims mesos i en algun moment de la pel·lícula canta, als assajos de la banda, per exemple, però el 90% de les cançons són playback perquè teníem clar que el que vol tot fan de Sau és sentir la veu de Carles Sabater. Els actors també toquen, perquè s’ha de veure com posen les mans, però el que sona és la música de Sau.

M’imagino que no hi falta caps dels hits que tots esperem.
Evidentment sona Boig per tu, Només ho faig per tu, El far del sud, No he nascut per militar, El tren de mitjanit... N’hi ha alguna que balla, com Poemes i promeses, que per mi és Sau al quadrat: estic veient que no es quedi fora.

‘Només ho faig per tu’ la van escriure a Andorra. I ‘No he nascut per militar’.
Així és, i recreem l’episodi. En realitat va ser una nit al càmping Santa Coloma, nosaltres l’hem traslladat al coll de la Botella perquè necessitàvem molt de paisatge i molts arbres. Ho rodem dijous, per cert.

I l’entrevista llegendària que li va fer Joan Anton Rechi a Andorra Televisió?
També, també. La vam rodar ahir al Prat del Roure. Vam intentar reclutar-lo perquè s’interpretés ell mateix, però ha sigut impossible per motius d’agenda, ja que està a Alemanya dirigint una nova òpera. Una llàstima. 

El més difícil d’un projecte com aquest ha sigut reunir els quasi 2 milions de pressupost?
Això és complicadíssim i llarguíssim, pensa que aquest projecte va néixer el juny del 2022, ha plogut bastant. Fora d’això, combinar la ficció que no deixa de ser tota pel·lícula, amb els fets reals de què partim. Els episodis que expliquem van passar com van  passar i quan van passar, per molt que a mi com a creadora m’anés millor que haguessin passat d’una altra manera o en un altre moment. La ficció no pot contradir la història real de Sau. D’altra banda, en el càsting vaig ser molt curosa a buscar els intèrprets adequats, que s’assemblessin com més millor al Carles, el Pep i el Joan, que connectessin, perquè al final eren una banda i la química hi havia de ser. I he tingut molta sort: n’estic especialment satisfeta.

Deuen ser d’una generació a qui Sau i el rock català els sonarà a cosa plistocènica.
El Guim tenia dos anys quan va morir el Carles Sabater, sí, i el, Pol, tres. Però el Guim és de Centelles i té per tant un vincle personal amb la zona de Vic i es dona el cas que els seus pares eren superfans de Sau. Ell hi té a més una gran retirada, des de petit li han anat dient i sempre havia tingut la dèria o la intuïció que un dia l’interpretaria. Quan li vam trucar, que a més era casualment el dia exacte –13 de febrer– que feia anys de la mort del Carles, no s’ho creia, es pensava que era un amic que li feia una broma.

Compten amb la subvenció del Govern, la del 2024. Però els van denegar la del 2023 i van estar a punt de llançar la tovallola i tancar Imminent. Tan difícil és, rodar aquí?
El que és difícil no és rodar: és d’una banda reunir els diners, perquè si a Catalunya ja costa, aquí és missió impossible. El 20% del pressupost total ha de ser local. Si la pel·lícula costa 2 milions i te’n subvencionen 125.000, n’has d’aconseguir 300.000 més. Dificilíssim. Has de fer autèntics malabarismes que desgasten molt perquè et xuclen molta energia que naturalment preferira focalitzar en la part estrictament creativa. S’ha d’entendre que cada euro invertit en la pel·lícula es multiplica per dos o per tres, perquè una setmana de rodatge a Andorra són molts diners en hotel, càtering i equip local, tant tècnic com artístic.

El sector reclama des de fa anys i panys una Film Commission que no acaba d’arribar. Els hauria ajudat de forma significativa?
Al final és una qüestió de pressupost: si no hi ha diners per mantenir una mínima estructura amb personal que s’hi dediqui de forma professional, parlar d’una Film Commission és parlar per parlar. Hi ha d’haver una infraestructura al darrere. És a dir, recursos.

La queixa eterna és la dificultat de passar equip tècnic per la duana.
Vam haver de dedicar-hi un dia sencer, dilluns. És, malgrat les facilitats que tothom ens ha posat, una odissea burocràtica. La paperassa és interminable. És clar que ho acabes fent, però hi has de dedicar un temps, i el temps en els rodatges són diners. Dit això, insisteixo que hem tingut totes les facilitats: el Comú d’Escaldes ens ha cedit gratuïtament el Prat del Roure, on dimarts vam rodar una escena dels inicis de la carrera teatral del Carles Sabater, abans de Sau, i per cert, l’entrevista que li va fer Joan Anton Rechi a ATV. A Barcelona totes les localitzacions les has de pagar. També hem tingut el suport de l’Sdadv i del Comú de la Massana.