Sí, d'acord, portem uns dies pesadets amb això de la Nova Reforma. Però no passa cada dia que et topes amb una (quasi) guerra civil al costat de casa. Val que va ser fa 160 anys, però ara no ens posarem llepafils, i a més la virtut d'Oliver Vergés és que ens n'explica la lletra petita. Tan petita que havia estat aquest segle i mig amagada als arxius de casa Molines i de cal Som, i que només ara ha sortit a la llum. I això és important, perquè fins ara els grans protagonistes de la Nova Reforma eren en primer lloc Guillem d'Areny-Plandolit, que en va sortir convertit en síndic, i el bisbe  Caixal, que va donar la campanada i va protagonitzar probablement l'episodi més audaç de la seva trajectòria: un ultramuntà com el que estava cridat a ser el campió de la vella guàrdia immobilista. I contra tot pronòstic, es va posar de part dels reformistes.

Però això ja ho sabíem. El que no sabíem, perquè només s'havia apuntat fins ara molt de passada, és que l'autèntic "artífex" de la reforma –així en diu Vergés– va ser Anton Maestre. Va ser ell, insisteix, qui va impulsar les primeres reunions dels reformistes i la recollida de firmes –amb èxit notable: 523 dels 781 caps de casa–, qui es va reunir amb el bisbe i li va presentar les demandes dels descontents i qui va liderar els homes armats (350) que el 19 de maig del 1866 es van enfrontar a la Massana al centenar de fidels que li quedaven a Joaquim de Riba, el síndic deposat, el dolent d'aquesta història –"el baríton", com el va definir Albert Villaró, que exercia ahir de mestre de cerimònies–. Però la glòria se la va acabar enduent Guillem de Plandolit, a qui Esteve Albert va consagrar com "el síndic de la Nova Reforma". Maestre es va haver de conformar amb el segon plat: subsíndic. I a més, d'una Sindicatura tripartida, perquè per primera vegada a la història es va nomenar un síndic tercer, Nicolau Duedra.

Què volen que els digui: sempre he tingut una debilitat pels secundaris, pels que queden a l'ombra dels grans homes, dels protagonistes de la Història amb majúscula. Segur que és el reflex d'una debilitat de caràcter. I Maestre sembla un d'aquests actors de caràcter, especialitzats en papers secundaris, que surten als crèdits tots barrejats i després de les estrelles, però que per poc que t'hi fixes són els autèntics protagonistes de la peli.

Això no vol dir que els protes siguin mindundis. No ho era Don Guillem i menys encara el bisbe Caixal, l'introductor del garrot vil, l'amic dels carlins –quasi li costa el càrrec– i  l'home que es referia a ell mateix com a príncep sobirà (i a Napoleó III, l'emperador!, li deixava generosament el títol de Copríncep). Com diu Villaró, Caixal més que demanar, exigeix a crits una biografia: no el senten?

L'altre secundari que em donaré el gust de reivindicar és Joaquim de Riba. A més de secundari, el perdedor. Un dels nostres, sempre. Que va estar a punt de sortir-se amb la seva, que va tenir la generositat (o l'audàcia) de deposar les armes quan va veure que allò es podia convertir  en un bany de sang i de qui es perd el rastre just després dels fets que Vergés detalla amb pèls i senyals a La Nova Reforma del 1866. Disculpin si empatitzem més amb la víctima del cop d'Estat que va ser De Riba –Vergés fa malabarismes conceptuals per no haver d'assumir el pecat original que la Nova Reforma neix efectivament d'un cop d'Estat, i prefereix parlar de xoc de legitimitats– que no pels que el van perpetrar.

Com deia Juan Ramon Jiménez, nosaltres, "con la minoría, siempre". I després de llegir el llibre queda la molesta sospita que: 1) allò va ser per sobre de tot la lluita entre els dos galls del galliner, Plandolit i De Riba, rivals quasi atàvics com adverteix l'historiador; i 2) que el fruit fins ara més preuat de la Nova Reforma, l'ampliació del cos electoral als caps de casa majors de 25 anys, és pur màrqueting. "Branding", en diu Villaró. Si eres home, cap de casa i major de 25 podies anar a votar, sí. Però havies d'emetre el vot de viva veu davant de la mesa (i de qualsevol veí que s'hagués plantat al diguem-ne col·legi electoral). I ara posin-se en el context d'aquella Andorra caciquil. Votaven, sí. Però què volen que els digui.

Després hi ha el Consell General, que és qui en surt millor parat, de tot aquest episodi: emancipat per fi de la tutela comunal, convertit en cambra de representació de tota la vall i en seu de la protosobirania nacional. I que és, en fi, qui ha impulsat i patrocinat la investigació.