Segur que s’hi han fixat, en l’edifici abandonat i d’aspecte tètric, com sortit d’una novel·la de terror victoriana, que s’aixeca a l’N-260, al costat dels Banys de Sant Vicenç. Doncs la història que s’hi oculta confirma aquests funestos presagis. Avui ningú no ho diria, però resulta que es tracta del nou edifici amb què els propietaris dels Banys van ampliar a finals del segle XIX l’establiment. Una mola de sis pisos i una quarantena d’habitacions, imponent per l’època i pel lloc. Tan imponent, que l’estiu del 1936 –acaba d’esclatar la Guerra Civil– va ser confiscada per l’exèrcit republicà i convertida en hospital de campanya. O de sang, com també se’n deia, i molt pròpiament.

El cas és que a partir del febrer del 1938, quan el front del Segre s’estabilitza, és aquí on anaven a espetegar els ferits procedents del Pallars. Sovint, després d’haver patit un autèntic calvari durant el trasllat: tres o quatre hores fins a la primera parada, a Sant Joan de l’Erm, i a sobre d’una llitera que duien a peu un parell de sanitaris a qui no era estrany –diuen les cròniques– que els ferits els caiguessin daltabaix per les males condicions dels camins. A Sant Joan de l’Erm els feien una primera cura i els evacuaven cap a l’hospital de campanya: els Banys de Sant Vicenç, en aquest cas.

I que la cosa anava de debò ho demostren les xifres de baixes: al cementiri improvisat en unes rases just al davant dels Banys, en un paratge anomenat les Vinyes, hi van ser enterrats dos centenars de soldats republicans. Sabem fins i tot de què van morir alguns d’ells: ferides de guerra, febres tifoides, broncopneumònia, grip, meningisme tòxic i urèmia aguda. El 1962 se’n van exhumar les restes d’un centenar d’ells; tan sols se’n van identificar 21, i totes van ser traslladades, per cert, al Valle de los Caídos. Pertanyien a la 119a i a la 133a brigada mixta, a la 133a brigada, al X cos d’exèrcit, al 3r i al 27è batalló, i a la 24a divisió. Això, els que s’han pogut determinar. L’hospital dels Banys de Sant Vicenç va estar operatiu fins al 8 de febrer del 1939, quan hi arriben les tropes franquistes i el converteixen en caserna. Quan finalment en van marxar, els propietaris se’l van trobar en tan mal estat que van desistir de reobrir-lo. És clar que tampoc hi devia ajudar el funest historial.

Doncs aquest és un dels dramàtics i molt desconeguts episodis que repassen els historiadors Eva Casassas, Jacint Altimiras i Lluís Obiols a Apropament a la història dels hospitals de la Guerra Civil a l’Alt Urgell, publicat a l’últim número de Gimbernat: revista d’història de la medicina i de les ciències. A banda de la llista amb els noms dels 21 soldats republicans procedents de la fossa comuna dels Banys de Sant Vicenç avui al Valle de los Caídos, els autors han identificat un dels doctors que hi van servir: l’oftalmòleg barceloní Josep Casanovas, que al principi de la guerra va ser destinat a la clínica militar de Manresa i a qui l’agost del 1938 trobem en aquest sector del front. Aquest Casanovas formava part de l’equip mèdic –capità, tinent metge, dos practicants, un transfusor de sang i les infermeres– destinat a l’hospital.

El dels Banys de Sant Vicenç és, en fi, un dels sis que Obiols i companyia han localitzat a l’Alt Urgell. Poden semblar molts, però és que el X cos d’exèrcit i la 26a divisió tenien el quarter general a la Seu, amb les forces desplegades per la zona de Sant Joan de l’Erm i l’objectiu de protegir l’Alt Urgell –i les centrals hidroelèctriques– de les tropes franquistes que el febrer del 1938 ja havien arribat al Pallars. L’hospital d’urgència que es va habilitar a Cal Gravador de Canturri per atendre els ferits de la batalla de les Pedres d’Auló, el maig del 1938, rivalitza en dramatisme amb el dels Banys de Sant Vicenç: a Cal Gravador encara s’hi conserva la gran taula de fusta d’avet on es dipositaven els ferits; els més greus eren evacuats als Banys de Sant Vicenç, però a Canturri també hi van deixar la pell una desena de soldats, enterrats en una fossa comuna –encara intacta– al lloc conegut com l’hort de la Font. També aquí els autors posen nom i cognom als doctors que hi van servir: Joaquim Boadella i un tal Lorca.

La llista d’hospitals de campanya es completa amb el de la Basseta, a tocar de Sant Joan de l’Erm; el de Civís; el de les escoles d’Organyà, localitat durament castigada pels bombardeigs de l’1 i del 25 de desembre del 1938, que van causar una quarantena de morts, i els tres que han localitzat a la Seu –les Monges, Sant Agustí i un tercer assignat a les brigades internacionals i del qual es desconeix la ubicació. El doctor Àngel Latorre, el cirurgià Àngel Rierola, el practicant Amadeu Foz i, en fi, el besalunenc Joaquim Bonet -el doctor Bonet!- són alguns dels facultatius que hi van prestar servei.