Els búnquers del pic Negre, espanyols

Doncs no: als enginyers de l’exèrcit espanyol que a mitjans dels anys 40 van construir els búnquers de la Línia P a la congesta Llarga, a sota del pic Negre, no se’ls en va anar la mà ni van aprofitar que ningú no mirava per col·locar-los en territori andorrà, tal com suggeríem dimarts a compte d’un article d’Alan Ward (La línia P: concepció i objectius) al pròxim número dels Papers de Recerca Històrica. Sabien el que es feien, coneixien perfectament la línia de delimitació entre els dos països, i van erigir les fortificacions en territori indiscutiblement espanyol. Ho diu –vaja: ho assegura– Jordi Casamajor, caçador de gravats rupestres i petròglifs, i probablement el millor coneixedor de les nostres trenques. Amb proves, és clar: la creu de terme que es troba just al costat del búnquer de la discòrdia –aquí dalt tenen la perspectiva que es domina des de la tronera–, que fa joc amb la creu de terme veïna, a la roca de Pimes, i que indica sense discussió possible que, per molt poc, d’acord, no més d’una vintena de metres, el búnquer es troba del costat espanyol de la línia. Cal suposar que al terme d’Arcavell. Apuntant, això sí, cap als prats de la congesta Llarga, ja en territori andorrà, que és des d’on –es temien els estrategs franquistes– podia arribar una més que improbable invasió: “És un rumor que sento des de fa temps i que s’entén perquè no és fàcil saber per on passa en aquest punt la línia; però és que just aquí hi ha una fita contemporània que confirma la delimitació de la creu de terme: no hi ha dubte.” Doncs si el búnquer litigiós ja no ho és, encara menys els seus germans, a un centenar escàs de metres i amb els quals formava una mena de sistema defensiu anomenat en l’argot militar de l’època “centre de resistència”. Per si no n’hi havia prou, Casamajor, que es coneix el paratge com la palma de la mà, apel·la finalment al sentit comú: “Tota aquesta zona és a l’estiu un formiguer de cavalls, euques i els corresponents pastors. Si els espanyols s’haguessin extralimitat, la part andorrana s’hauria queixat; és impensable que no se n’adonessin o que, simplement, miressin cap a un altre costat, i més encara en una època de tantes susceptibilitats com eren els anys 40.” Tema tancat, sembla.