Els carcellers més amables del món

‘Tout Savoir’ descriu en un exemplar del 1959 el peculiar sistema penitenciari que, segons el reporter, regia al país.

Fa vuit dies evocàvem aquí mateix l’amable visita que el març del 1959 ens va regalar Stern, aquella sensacional i honorable revista que en certa ocasió es va treure de la màniga els diaris de Hitler. Falsos, naturalment. Stern ens va enviar un intrèpid reporter per seguir el rastre del contraban de cotxes robats, que, segons ell, conduïa directament i amb la connivència dels natius a cert hotel encampadà. Doncs ni que s’haguessin posat d’acord, el mes següent –l’abril del 1959– el mensual francès Tout Savoir també va tenir l’original idea de descobrir Andorra, i per això hi va destacar un dels seus redactors estrella, Pierre Cautrat.

L’excusa, segons ell mateix explica, és l’encara recent guerra de les ràdios a compte de la pretensió gavatxa d’obrir una estació –Ando-Radio– que li fes la competència o com a mínim la guitza a Radio Andorra. La cosa es va anar enverinant de mala manera, i el copríncep Auriol va acabar gravant amb mil francs els passaports dels ciutadans francesos que volguessin entrar al país: “En quelques semaines, le tourisme fut étranglé, et l’agitation devint grande dans ce territoire naguère si calme”, diu Cautrat. Les coses es van anar calmant, però el setembre del 1959 Sofirad –matriu de la futura Sud Radio– ho va tornar a intentar. Per això Andorra tornava a estar d’actualitat Baladrà amunt, i Cautrat no perd ocasió de recordar la condemna a mort –acusat de col·laboracionista– que Trémoulet va haver d’esquivar després de la II Guerra Mundial i els escassos rèdits que Andorra treu de l’estació encampadana: amb prou feines la xarxa telefònica, “gracieusement payé par les annonceurs de dentifrices, de poudres de savons et autres détergents”, gratuïta per a les trucades interiors però que a les deu de la nit deixava d’estar operativa fins l’endemà.

Cautrat, en fi, es va plantar per aquí amb el sarró ple dels prejudicis habituals: que si som un país minúscul, “mille fois plus petit que la France”, un “étrange musée du passé” i, atenció, “l’un des dernières grains de la poussière de comtés, du duchés et autres seigneurs propres à l’Europe médiévale”. I tot, és clar, a compte del coprincipat, la quèstia –que en aquells moments cotitzava segons ell a 960 francs, pel costat francès, i a 4.600, per l’episcopal–, el sistema electoral limitat, segons ell, als caps de casa, el “Mort, qui t’ha mort?” i anar fent. En canvi, decreta contra pronòstic que el contraban “est en voie d’être reléguée au musée des souvenirs”, diu que aquelles fileres d’homes “bâtés comme des ânes” són avui –és a dir, el 1959– “de plus en plus rares” i que amb prou feines es trafica amb mitges de niló i fulles d’afaitar. El tabac ja és cosa del passat, sosté. I tot, per culpa del turisme: 350.000 visitants, el 1958. Cautrat ho té clar: “L’Andorran urbain est devenu un commerçant honorable qui n’irait pas se salir les mains dans de vilaines histoires de contrebande.”

Potser no, si ell ho diu. A la capital, “ville rustique, les rues étroites, encaissées et pittoresques”, comprova l’impacte que el turisme comença a tenir en el paisatge urbà: “La rue principale est bordée de magasins et de boutiques approvisionnées par toute l’Europe en marchandises non taxés; l’accumulation de banques, d’hôtels, de restaurants et de garages fait de ce village un microcosme de grande ville.” I deixa un parell d’apunts d’un cert interès sociològic que constitueixen probablement –fotografies de banda– el més suculent de la crònica: tot i que el sistema educatiu està format, constata, per sis escoles franceses i sis d’espanyoles, la llengua, “aussi bien courante qu’officielle, est le catalan, une langue poétique, quoique dure, qui appartient au groupe des langues d’oc”. Pitjor que “dura” és la consideració que li mereix la gastronomia local: “Les hôtels sont confortables, mais la cuisine andorrane, ni française ni espagnole, est plutôt décevante.”

I arribem per fi a la nota pintoresca del reportatge. Sempre s’aprèn alguna cosa, dels nostres viatgers. Cautrat ens il·lustra, doncs, sobre el nostre peculiar sistema penitenciari, i es remunta al cas d’un “médecin avorteur” que, pocs anys abans de la guerra, diu, va ser condemnat a presó: “Il n’y avait personne pour garder le prisonnier, le surveiller et le nourrir.” Així que els bons andorrans li van donar la clau de la garjola i quan tenia gana se n’anava a dinar a l’hostal. Al Mirador, cal suposar, que per cert Cautrat confon amb el Valira, però no passa res. No només això: el médecin avorteur encara aprofitava per guanyar-se uns cèntims ensenyant la cel·la als turistes. És clar que anys després, conclou, el sistema encara va millorar una mica més: els reus, diu Cautrat, ja no només dinaven a l’hotel; també hi dormien: “Le prisonnier est toute bonnement priée, tel un malade, de garder la chambre qui lui a été retenue, ceci sous le contrôle débonnaire d’un membre de la police.” Dolça Andorra!