Els creadors, abandonats

Una recerca de l’UdA sobre l’impacte de la Covid en el sector cultural revela que tres de cada quatre artistes no ha rebut cap ajuda durant la pandèmia, i que vuit de cada deu auguren més precarietat laboral. Reclamen l’exempció de l’IGI i que les administracions prioritzin la programació per sobre de les ajudes.

Sospitaven que artistes, creadors i gestors les havien passat magres, oi, durant el confinament? Doncs Aleix Dorca i Cristina Yáñez, integrants del Grup de recerca interdisciplinari en educació de l’UdA, ho posen negre sobre blanc en un revelador estudi, Impacte de la Covid-19 sobre el sector cultural i creatiu d’Andorra, que pretén exactament el que augura el títol, i de passada identificar les mesures i estratègies utilitzades per adaptar-se als seus efectes, i la disponibilitat de suport per a la recuperació d’un sector, diuen, “clau per a Andorra”.

Vagi per endavant que l’estudi es basa en una enquesta que entre l’1 de juny i el 15 de juliol es va fer arribar al que els autors consideren el nostre “sector cultural i creatiu”: un univers de 380 “agents”. En van respondre 115 i menys de la meitat, 42, van ser considerades respostes vàlides. Una mostra que Yáñez i Dorca consideren, en fi, prou representativa per captar l’estat d’ànim i els neguits del sector. Molt majoritàriament, ja que en parlem, professionals de les arts escèniques (teatre, música, dansa i circ, el 40% de les respostes vàlides), molt per sobre de les arts visuals (pintura, fotografia, cine, que són un 30%), dels gestors culturals (biblioteques i museus, un 24%) i d’editors, escriptors i traductors (14%).

Però anem al tall. A les conclusions. D’entrada, les evidències: les pèrdues econòmiques del sector van ser “inequívoques” a curt termini, especialment al segon trimestre de l’any: vuit de cada deu enquestats va veure retallats els ingressos de forma considerable. En la cinquena part dels casos, més que dràstica, perquè aquesta retallada va ser del 75% o superior. A llarg termini comença a emergir cert optimisme, i gairebé la meitat (el 41%) es veu capaç d’adaptar-se a la nova situació, el 30% creu que tindrà problemes “importants” però que se’n sortirà, i tan sols el 7%, atenció, augura que haurà de retallar llocs de treball o directament tancar. És clar que l’enquesta, recordin, es va tancar a mitjans juliol, en plena remuntada, quan encara somiaven a ser un país Covid-Free i la segona onada ni ens la imaginàvem.

Respecte al suport que artistes i creadors han rebut per tirar endavant, les coses són més aviat grises, amb tendència al negre. Les mesures per pal·liar els efectes de la pandèmia sobre el sector han estat “poques i insuficients”. Tres de cada quatre simplement no va rebre cap ajuda, i de la resta, tan sols el 14% diu haver-ne obtingut alguna. Això, acompanyat, és clar, el panorama habitual en aquesta situació: impagament de lloguers, nòmines, factures, impostos... Les ajudes, per resumir, van ser “insuficients”.

Des d’una altra perspectiva, un dels objectius de l’estudi, diuen els autors, era identificar les mesures més eficaces per pal·liar els efectes del confinament. I les resumeixen a incentivar la contrac-tació pública de companyies i empreses locals, eximir el sector de l’IGI i a equiparar les inversions públiques en cultura a les que es destinen al sector turístic. Els nostres artistes somien truites, vaja. Però és el que han de fer.

Cultura de pura subsistència
Un dels molts aspectes interessants de la recerca de Yáñez i Dorca és que per primera vegada proposa una radiografia aproximada de l’anomenat “sector cultural”. Ells han identificat, hi dèiem a dalt, 380 “actors”. A banda dels camps creatius a què pertanyen, l’enquesta revela que una de cada tres “organitzacions” factura menys de 15.000 euros l’any –facin càlculs, i en trauran les conclusions– i que tan sols dues de cada cent (!) supera els 100.000 euros de facturació. Un altre 15% factura entre 15.000 i 30.000 euros. Per dir-o gràficament i de forma ràpida: l’empresa cultural tipus del nostre país aspira com  a molt a l’estricta supervivència. És clar que de nou aquí les dades poden estar esbiaixades per les 42 respostes a partir de les quals s’extreuen aquestes conclusions. L’origen geogràfic de les “organitzacions” també té cert interès: quasi la meitat (el 43%) estan radicades a la capital, seguida –atenció, sorpresa– per Encamp (19%) i per Escaldes (17%). A la cua, Canillo (2,4%) i Sant Julià (5%). 

La investigació, en fi, s’ha fet a partir de l’enquesta Econcult sobre l’impacte de la Covid-19 elaborada per la Universitat de València, ja aplicada a altres territoris europeus i que permetrà comparar els nostres resultats amb els de les regions veïnes.