En un territori d’alta muntanya, marcat per hiverns llargs, temperatures rigoroses i una orografia complexa, els habitants de les Valls van adaptar els cultius tant a les condicions climàtiques com a les necessitats bàsiques de les unitats familiars. Així i tot, amb la profunda transformació econòmica i l’abandonament del món rural que es va produir a inicis del segle XX, molts d’aquests cultius van desaparèixer o van quedar molt reduïts.
Com ja avançava l’historiador David Mas, un dels cultius amb una extensió considerable van ser els cereals, especialment el sègol ‒un dels que millor resistia les baixes temperatures‒, així com el blat, l’ordi i la civada. Aquests conreus esdevenien un dels pilars de l’agricultura andorrana, principalment perquè permetien obtenir la farina per a l’elaboració de productes com el pa, aliment bàsic en la dieta dels nostres avantpassats. A més a més, cereals com l’ordi o la civada eren emprats també per a l’alimentació del bestiar, fet que evidencia una forta interdependència entre l’agricultura i la ramaderia.
L’anàlisi de la documentació conservada, tant textual com fotogràfica, posa de manifest la importància, l’abast i la continuïtat temporal d’aquest conreu. Un dels documents més antics que fa referència al cultiu dels cereals és el document ASC_3910, datat del 3 de juliol de 1346, en el qual el diaca d’Andorra reconeix deure un modi i sis sestercis de sègol a favor de Berenguer d’Engordany. Uns sis-cents cinquanta anys més tard, trobem un altre testimoni igualment significatiu: la imatge adjunta FGP_176, datada d’inicis del segle XX. Aquest document fotogràfic, pres des del camí d’Escàs en direcció al Pui, permet observar la vall de la Massana, amb el nucli de la Massana i l’església de Sant Iscle i Santa Victòria en primer terme i el Pui i el pic del Casamanya al fons. No obstant això, un dels elements que més destaca és la gran presència de cavallons i garbes de cereals escampats pels camps, fet que deixa entreveure de manera inequívoca l’extensió dels cultius de cereals.
Analitzant la imatge en profunditat, es poden identificar més d’una desena de camps de diferents dimensions, cosa que també demostra que el cultiu cerealístic i els coneixements agrícoles vinculats a aquest conreu continuaven i encara tenien un pes rellevant a inicis del segle XX.
Cereals, i després vinya
Un altre cultiu destacable és el de la vinya. La seva presència a Andorra es pot documentar amb seguretat a partir del segle IV, gràcies als vestigis d’una explotació vitivinícola d’aquesta època localitzada al jaciment del Roc d’Enclar. Aquest conreu va tenir continuïtat al llarg del temps, tal com evidencia el document CR_15542, datat del 8 de gener de 1621, en què Joan Bonet de Sant Julià ven a Bernat Call, a carta de gràcia, una vinya anomenada camp Beneit. Tot i la desaparició d’aquest cultiu a finals del segle XIX i a inicis del segle XX, cal assenyalar que actualment encara existeixen diverses iniciatives vitivinícoles al país que han recuperat aquesta tradició agrícola i que elaboren vi d’alta muntanya.
D’altra banda, no tots els cultius estaven vinculats al consum humà o del bestiar. La documentació i la toponímia permeten identificar també terres destinades al cultiu del cànem, una matèria primera indispensable per a l’elaboració de teixits, cordes i altres estris d’ús quotidià. A tall d’exemple, el 23 de gener de 1751, Miquel Riberaygua va vendre al prevere Simó Guillemó a carta de gràcia una terra anomenada “lo Canemà de Ermengol” (NMV_502), fet que posa de manifest la importància d’aquest conreu en l’economia domèstica d’antany.
Finalment, com ja apuntava David Mas, a finals del segle XVII s’incorpora el tabac, encara present en l’agricultura actual. A partir del segle XIX es comença a evidenciar, a més, la introducció de nous cultius, com el de la patata o trumfa, visible al document NMA_689, en què es relata una disputa vinculada a unes càrregues de trumfes. Altres documents confirmen igualment la presència de llegums (ADA, 1Z47 / 5), així com d’altres hortalisses i fruiters que complementaven aquesta agricultura de subsistència.
En conclusió, l’estudi dels cultius tradicionals d’Andorra a través de la documentació arxivística permet reconstruir un model agrícola estretament vinculat a les condicions del territori i a les necessitats bàsiques de la població. La desaparició o la reducció d’aquests conreus no només reflecteix un canvi econòmic, sinó també una transformació profunda del paisatge, dels usos del sòl i de les formes de vida tradicionals. La preservació i l’anàlisi d’aquest patrimoni documental esdevenen, així, eines fonamentals per entendre el passat agrícola del país i per valorar el coneixement i l’esforç col·lectiu que van permetre la supervivència de les comunitats andorranes en un entorn d’alta muntanya.
