Els editors diuen prou

Reclamen que els premis Carlemany i Fiter i Rossell, fins ara vedat de Columna i Pagès, els publiquin segells locals.

La gota que va fer vessar el vas va ser l’edició de la Petita història del Govern d’Andorra, una iniciativa impulsada pel ministeri de Presidència per celebrar els 40 anys d’existència de l’Executiu en la forma actual. Es tracta d’un volum escrit per l’historiador Joan Peruga i il·lustrat per Pilarín Bayés publicat al gener per Editorial Mediterrània dintre de la col·lecció Petita història, i pel qual Presidència va abonar 15.985 euros. Massa per a l’estómac dels editors: “No entrem a discutir ni la qualitat ni l’oportunitat del llibre. El que no entenem de cap de les maneres és que s’hagin pagat 16.000 euros per un llibre de 16 pàgines. Mil euros per pàgina és des de qualsevol punt de vista un preu exorbitant”, es lamenta Oliver Vergés, que posa veu al malestar de l’Associació d’Editors.

Per posar-ho en context, continua, ara ja embalat, “només cal que revisem la suma total de les ajudes a l’edició que el ministeri ha repartit aquest any entre les editorials andorranes: 16.294 euros, distribuïts entre setze projectes de cinc segells. La mateixa quantitat que es va endur per un sol llibre Mediterrània, que d’altra banda és una editorial catalana.” D’acord que la Petita història del Govern és un encàrrec de Presidència i no de Cultura, però és que d’una banda l’Executiu és un òrgan col·legiat, i de l’altra, segur que si Presidència ha d’adquirir material o reformar la seu, primer convoca un concurs entre empreses del país, si com és el cas poden prestar el servei.

Però la Petita història del Govern, ho dèiem al començament, tan sols és la punta de l’iceberg, La mala maror ve de molt enrere. De fet s’arrossega des de les legislatures anteriors i té el cavall de batalla en els dos grans premis que dota el ministeri de Cultura: el Fiter i Rossell de novel·la, amb 10.000 euros –tot i que aquesta edició només va repartir un accèssit i l’any passat no es va convocar– i el Carlemany per al Foment de la lectura, amb 8.500. Doncs bé, el primer el publica Pagès Editors, segell lleidatà, i el segon, Columna, que forma part del grup Planeta i amb seu a... Madrid!  I tots dos per compte de Cultura, que hi destina una quantitat a la qual els editors no han tingut accés. No només això: la novel·la guanyadora del Carlemany és lectura obligatòria a l’Andorrana de segona ensenyança, diu Vergés. “Un públic captiu i un inestimable copet a l’esquena de l’editorial, perquè aquests 200 o 300 exemplars garantits et poden salvar una edició”.

Així que se’ls ha acabat la paciència. “Ens vam reunir amb la ministra a principi de la legislatura per fer-li saber el nostre neguit. S’entenia que als anys 90, quan hi havia tan sols un parell de segells, i encara aquests amb molt poca activitat, anessin a buscar editorials de fora per publicar premis com aquests. Però ens sembla que estem demostrant, i no ara, sinó des de fa anys, que sabem i podem fer les coses igual de bé que els de fora, i no s’acaba d’entendre que els diners públics que es destinen a premiar i publicar una obra literària acabin en un segell estranger. Sobretot perquè, per un altre costat, es gasten diners a portar-nos a la Setmana del Llibre en Català, i per Sant Jordi s’omplen la boca i ens feliciten per la feina feta”.

Sensibilitat, sí, però poca
L’argument és difícilment refutable, adverteix Vergés: no posarien les empreses del país el crit al cel si el Govern anés a buscar empreses de fora per proveir obra pública que perfectament podrien assumir firmes locals? “Doncs que facin el mateix amb les editorials”. Hi ha hagut algun acostament, això també és cert. La ministra va mostrar a l’inici de legislatura certa sensibilitat, i de fet es va arribar a plantejar a les editorials si podrien assumir l’edició en paper del Llibre Blanc de la Cultura. “Però la cosa s’ha quedat aquí, han passat els anys, la legislatura s’acaba i no avancem: la grossa, que són el Fiter i Rossell i el Carlemany, i això és pel que lluitem, continua sent cosa de dos segelles estrangers”.

Quina és la solució? Els editors la tenen clara: o bé convocar un concurs obert als segells amb seu a Andorra, com es faria exactament en qualsevol altre contracte d’obra o servei públic, o bé arribar a un acord amb l’associació d’editors perquè cada any se n’encarregués un segell nacional de forma rotatòria. El que no té cap sentit, conclou Vergés tornant al començament, “és que una editorial catalana rebi tants diners com totes les editorials andorranes juntes”.