Dimarts al vespre, a Castellciutat, ens visitava el grup l’Atzavara, amb el programa Eternità d’amore, dins del marc del Femap, en el seu darrer concert, si més no a l’Alt Urgell, d’enguany.  Un dels fets més destacables va ser la gran assistència de públic. De fet, ja la visita guiada prèvia per la fortalesa va aplegar cent vint persones. Aquesta és una de les moltes activitats que s’organitzen del bracet del Festival de música antiga, i que  a cadascun dels municipis que l’acull complementa l’actuació musical.  
 
El programa oferia un viatge per tots els vessants de l’amor. Des del desamor, expressat per la filla bastarda del comte Strozzi, Barbara Strozzi, que es demanava “che si puo fare” i que tancava el programa, fins a l’expressió de l’amor més idealitzat encarnat en la peça de Francesco Cavalli, A pié d’un bel cipresso, que l’obria. Pel camí, tot un ventall d’obres que volien reflectir el neguit musical de la Itàlia de principis del segle XVII. Hi va haver, però, dues excepcions. La peça d’un compositor anònim, que va servir com a bis de la nit i que musicava els  versos de Desdémona, la malaurada protagonista de l’Otel·lo de Shakespeare. I un fandango de Santiago de Murcia que va esdevenir un dels moments més destacats de la nit. La interpretació a la guitarra barroca per part de Josep Maria Martí Durant ens va traslladar a un tablado flamenc on tot just faltaven unes palmes o una caixa que li fes la percussió. 
 
La nit, però, va donar molt més de si, amb grans interpretacions d’alguns Madrigals de Monteverdi per part del tenor Zachar Wilder. Entre peça i peça els músics ens van fer saber que, en un gran nombre de testaments de l’època, un dels objectes més legats era una guitarra. Aquest particular tracte notarial demostraria la gran popularitat de l’instrument, estesa per tots els estaments socials en aquella època. Però també ens van explicar que existia un mètode per a transcriure cançons populars  basat en lletres que permetia tocar aquest instrument a un gran nombre d’individus, fet que comportava que no es toqués de manera massa diferent de l’actual. Tampoc puc passar per alt el fet que el violoncel interpretat per Oleguer Aymamí té dues cordes fetes de tripa, o budell. Una característica que acostuma a ser la norma en la majoria dels  instruments que s’hi escolten, però que també ens recorda que l’amor i la forma d’expressar-lo pot sorgir de les entranyes.