Els Gastons ja tenen ruta

Iñaki Rubio guia els lectors pels escenaris de ‘Morts, qui us ha mort?’, a punt d’esgotar la segona edició.

La Sumpta d’Últim estiu a Ordino va trigar vint anys, vint, a estrenar la seva ruta. Francisco de Zamora, dos segles llargs. I el bon rei Borís mai ha tingut en aquest camp la fortuna que probablement es mereixia. Doncs bé: els Gastons n’han fet prou amb quatre mesos, si comptem des del setembre, quan es va publicar Morts, qui us ha mort? Un rècord absolut de precocitat que faran seu dissabte, quan està programada la primera de les dues rutes pels escenaris de la novel·la. Naturalment, amb Iñaki Rubio com a guia d’excepció.

Els Gastons, en fi, han demostrat una resiliència extraordinària, i és segur que ni ells ni els que van participar directament o indirectament en aquell funest episodi s’haurien imaginat mai que vuit decennis després peregrinaríem per les estacions del viacrucis de Pere Areny, el fratricida, i d’Anton, el seu malaurat germà, a qui va matar, recordin, d’un tret a boca de canó la matinada del 31 de juliol del 1943. Ho va pagar amb la vida: ni el tribunal de Corts ni cap dels seus paisans va tenir compassió, i Pere va ser condemnat a mort i afusellat el 18 d’octubre d’aquell mateix any. Ja saben: ningú no va demanar clemència.

La ruta –quasi maratoniana: Rubio preveu que s’allargarà cinc hores– arrencarà a cal Gastó de la Costa, a Ransol, l’escenari del crim, i desfilarà per l’actual centre sociocultural de Canillo, que a l’època dels Gastons era l’escola de la parròquia, pujarà pel carrer Major i conclourà aquesta primera etapa al cementiri de Sant Serni. No esperin trobar-hi la tomba de Pere, perquè no hi és, adverteix l’autor. Sí que hi són, en canvi, les d’Anton i d'Antònia, la germana gran, que havia mort uns mesos abans dels fets. La petita i última nissaga, Àngela, que té un paper destacat a la novel·la, els va sobreviure a tots però va ingressar immediatament al frenopàtic de Barcelona i va morir-hi el 1980. Aquesta és la bona notícia; la dolenta, que descansen en una tomba sense nom, tot i que Rubio sospita que d’alguna de les més antigues que es conserven a l’antic fossar de la parroquial, i que són precisament dels anys 40. 

La segona etapa és més previsible i arrencarà a Casa de la Vall, amb visita obligada a l’actual sala de plens, on als anys 40 muntava la paradeta el tribunal de Corts, i l’accés a l’antiga presó, que n’és l’únic que es conserva. Després, des de Casa de la Vall fins a la plaça Benlloch per l’antic carrer de la Vall, exactament l’itinerari que va seguir Pere per seguir la lectura pública de la sentència capital que va tenir lloc el matí del 18 d’octubre. En aquesta primera sortida s’ha prescindit del funest tram final, entre Benlloch i l’antic cementiri de la capital, on Pere va ser afusellat: normalment, diu Rubio, el trajecte a peu es fa en poc més de deu minuts. Segons la crònica de Malagelada, a Pere i la comitiva que el seguia els va costar més de mitja hora. Pensin que el reu portava dos mesos i mig tancat, per no dir agonitzant, a la presó de Casa de la Vall, i la veritat, “hauria fregat la morbositat, repetir aquella processó fúnebre”, diu.

La ruta es repetirà el 29 de gener, de nou dintre del cicle La cultura no s’atura, corrin perquè les entrades estan volant, i de moment no hi ha més sortides programades però és molt probable que d’aquí a Sant Jordi es repeteixin sota un altre paraigua. Si no, els queda l’opció del club de lectura d’Encamp, que dedica a Morts, qui us ha mort? La sessió del 26 de gener, o de repassar l’entrevista amb ressenya que l’editor Jan Arimany, aquí amb el barret de booktuber, li va fer al canal Entrelletres.

Quatre mesos de marxa triomfal amb Top-5 a ‘La Vanguardia’ 

Des que Morts, qui us ha mort? va arribar a les llibreries, el 2 de setembre, Iñaki Rubio viu instal·lat al núvol. La primera edició es va esgotar en deu dies, i Comanegra en va haver d’improvisar una segona, i és més que probable que calgui imprimir-ne la tercera: “Els Gastons no s’acaben de morir i espero arribar a Sant Jordi viu”. A l’èxit de públic (més de 4.000 exemplars venuts: recordin que al mercat català una novel·la normal amb prou feines col·loca 600 còpies, un Top-5 al rànquing de La Vanguardia, i Top-6 al dels editors catalans) cal afegir el de la crítica: Màrius Serra primer i després Julià Guillamon, que no pròdig precisament els elogis, el van beneir des de les pàgines de La Vanguardia, va ser la primera novel·la de la Setmana del Llibre a què el Telenotícies de TV3 va prestar atenció, i va tenir el seu moment de glòria al Més 3/24, de Xavier Grasset, i a l’Islàndia d’Albert Oms de RAC1. Els motius de l’èxit? Entre els lectors andorrans, diu, “molts han trobat reflectit a les pàgines de la novel·la el que havien sentit a casa de boca del pare o del padrí, començant per l’estupefacció que va deixar la sentència en tots els que van viure aquell episodi”. El lector català, que no estava familiaritzat amb el cas, “ha descobert una altra Andorra, gairebé impensable i als antípodes del tòpic de l’esquí i les compres”. I tots, el ritme àgil de true crime escrit amb innegable ofici i un llenguatge genuí que connecta amb atavismes insondables.