Els Pirineus s’originen, segons les llegendes, per un error o per una maledicció divina; o bé per la violació de Pirene, aspecte al qual es va referir Martín Almagro en la seva introducció per destacar que és una serralada amb un “paisatge d’enorme personalitat” i “una illa cultural i mediambiental com el resultat d’una adaptació i que ha sabut conservar les tradicions. Algunes d’aquestes tenen arrels que es remunten fins al Paleolític”. Però també hi ha un paisatge sagrat que “és propietat de la divinitat” i aquí és on entren les bruixes, els mites, les supersticions, l’animisme i tot el que és sobrenatural.

Perquè no només els somnis de la raó, també els accidents del terreny engendren monstres. Uns monstres potser esgarrifosos en el passat, però que, vistos des d’ara, ens semblen deliciosament fantàstics. No hi ha dubte que una geografia variada en canvis estacionals, pròdiga en penya-segats esfereïdors i en cims celestials, en boscos misteriosos i en congostos i coves infernals, conserva més les tradicions, ha de ser més propensa a la fantasia dels seus habitants que no pas la monotonia de les zones planeres o del mar. 

Hi ha un bon reguitzell de narracions mítiques i de pràctiques i rituals màgics que potser avui no van més enllà de l’anècdota, però formen part del patrimoni dels habitants dels Pirineus. I alguns fets, que com va explicar Martín Almagro “abans s’atribuïen a les bruixes i que ara entenem perquè som racionals”.

Sobre les bruixes va dir que “formen part d’aquest territori lluminós perquè eren persones que teòricament tenien una sensibilitat més gran per captar les sensacions que tenim a la natura com deia Mircea Eliade i que es personificaven en aquests éssers mítics" tot i que va opinar que potser s’ha tenyit d’un cert “sensacionalisme” el fet que moltes d’elles acabessin cremades. "És un territori imaginari poblat d’esperits de la natura", va indicar referint-se a altres indrets dels Pirineus com Osca, amb la muntanya de Santa Orosia, amb l'ermita de San Blas, així com esments a la muntanya de l'Olimp o a l'Uluru. Per als indígenes australians, és un lloc sagrat. A més, es tracta d'un fenomen geològic peculiar i té un gran valor paisatgístic. Tot plegat ha fet que s'hagi declarat Patrimoni de la Humanitat.

A totes les serralades del món, els cims sempre han estat més o menys divinitzats: no només com a lloc d'habitatge o domini reservat, sinó també com a personificació d'un ésser diví. Els grans cims s'assemblen a gegants adormits, com l'Aneto, que els habitants de Benasc deien que sentien gemegar en nits de tempesta, segons es deia, "perquè no haver ajudat Jesús".

El Puigmal era un ésser viu, que intervenia físicament per defensar la natura. Des de les Tres Sorores (tres germanes) del Mont Perdut fins als Encantats, es diu que alguns dels cims són figures transformades després de diversos esdeveniments, sovint malediccions d'origen cristià.