Els germans petits del roc de les Bruixes

Jordi Casamajor localitza a Vila i a Valls de Valira dos conjunts rupestres del ferro fins ara inèdits.

Encara no fa ni mig any que donàvem notícia de l’últim gran descobriment de Jordi Casamajor –un espectacular conjunt de gravats rupestres precristians a Bolvir (la Cerdanya), incloses una dotzena de raríssimes representacions antropomòrfiques– i avui n’hem de tornar a parlar per una troballa que ens toca encara de més a la vora i que amb tota probabilitat –assegura– està relacionada amb el roc de les Bruixes.

Es tracta d’un altre conjunt rupestre, aquesta vegada a la zona de Canòlich –i no li demanin més concreció, perquè no els la donarà– però pel costat de Valls de Valira: és la pedra d’aquí al costat, amb el seu reglamentari joc d’incisions naviformes –es diuen així, ja saben, perquè tenen forma de nau invertida– i que Casamajor, que en té el cul pelat de veure gravats rupestres, assegura que són de la mateixa tipologia i de la mateixa època que els del jaciment de Prats. Per concretar: entre els segles III i II abans de la nostra era.

D’acord que som davant d’un conjunt molt més modest que el canillenc. Aquí no hi ha filigranes com ara retícules, espigues ni estrelles. I també és considerablement més petit: la pedra que concentra el major nombre d’incisions amb prou feines fa metre per metre. La superfície del de Prats probablement supera els 10 metres quadrats. També és cert que, Prats de banda, tant Pere Canturri –al Lloser de Vila– com el mateix Casamajor, al Pui de la Massana, a Bixessarri i de nou a Vila, seguint el rastre dels del Lloser– havien localitzat altres jaciments rupestres coetanis i tipològicament similars al roc de les Bruixes.

Aquest últim, diu Casamajor, “és la gran catedral del nostre art rupestre; els altres són com humils capelletes”. Però la gràcia del de Valls de Valira és que per primera vegada s’han documentat gravats naviformes de l’edat del ferro a la zona fronterera entre l’Alt Urgell i Andorra: “Fins ara, en teníem de documentats al Cadí i naturalment a la Cerdanya, on són abundantíssims. Trobar-ne tant cap aquí ens obliga a ampliar considerablement el radi d’acció dels pobles ceretans a qui considerem autors d’aquests petròglifs.” I sembla indicar, conclou, una relació de certa continuïtat entre els conjunts rupestres andosins i els ceretans. La datació del nou jaciment de Valls de Valira, que va aparèixer la setmana passada i que s’afegeix al de Vila, que data del 2010 però que no ha fet públic fins ara, la té com hem vist clara: finals de l’edat del ferro i principis de la romanització.

Autors i interpretació són figues d’un altre paner: Casamajor considera que són possiblement obra dels andosins, cosins germans dels ceretans, i tots dos pobles pertanyents al que habitualment englobem sota l’etiqueta d’íbers, com s’anomenen els pobles instal·lats en aquesta època al sector nord-oriental de la península Ibèrica: “El cas és que els únics que tenen aquesta dèria de gravar la pedra són els ceretans; no trobarem incisions d’aquest estil ni entre ausetans ni entre ilergets, indigets i laietans.”

Espiritualitat de pedra

L’altra gran pregunta és naturalment el sentit dels gravats. Casamajor les interpreta essencialment com signes votius que els andosins (i ceretans) gravaven amb més o menys habilitat en pedres determinades, normalment llocs de pas i a certa alçada –mai es troben al fons de la vall– exactament de la mateixa manera com segles després, i fins fa relativament poc, s’hi cisellaven i esculpien creus cristianes: “El que se’ns escapa és per què triaven aquestes pedres en concret, i no altres, i en què consistia el ritual, si és que n’hi havia algun”.

El que li sembla evident és que els gravats són la manifestació d’una espiritualitat precristiana –pagana!– i descarta amb contundència hipòtesis alternatives com ara que les incisions tenien una finalitat diguem-ne terapèutica, gratar la pedra i preparar amb la pols resultant ungüents i pocions amb poders taumatúrgics: “La muntanya n’està plena, de pedres d’aquestes; no té sentit enfilar-te fins a la quinta forca i posar-te a pelar la roca. I el mateix val per a la hipòtesi que servien per esmolar les destrals: ningú pujaria fins allà dalt podent-ho fer al costat de casa.”

De tot plegat n’extreu Casamajor una –adverteix– personalíssima però suculenta hipòtesi, que diu més o menys que els ceretans –o querretans– eren anomenats així precisament per l’especial dèria que tenien a gravar les pedres –en basc, harri: d’aquí podrien venir els topònims que incorporen l’arrel quer, des del roc del Quer al Querforadat– com a signe més visible i particular de la seva idiosincràtica espiritualitat. Sensacional convindrà el lector, com ho és també els prop de 1.700 gravats rupestres que ha documentat des del 2007 i que reclamen, exigeixen que el ministeri hi pari d’una vegada l’atenció que es mereix. Si ho ha fet amb la pedra seca, per què no amb els petròglifs?