Els gravats de Sornàs, en perill?

Debat entre arqueòlegs sobre els efectes de la intempèrie sobre el conjunt rupestre de Terra de la Mola.

L’alerta la va llançar setmanes enrere Quim Valera, incansable divulgador de la nostra història des dels micròfons de Ràdio Valira: era possible que els gravats rupestres de Terra de la Mola, a Sornàs –un conjunt de figures antropomòrfiques datades entre el final de l’edat del bronze i el segle XVIII– estiguessin desapareixent a causa de l’erosió? “Hi havia pujat per ensenyar-los-hi al meu fill, i la sorpresa va ser monumental perquè em va costar molt de trobar-los. I parlo només del personatge femení amb còfia, el més gran i que sempre s’havia vist a ull nu. Els altres, que estan dispersos per la roca, va ser impossible de localitzar-los”, explica Valera. Així que va buscar l’escassassíssima bibliografia sobre la matèria i efectivament, diu, si comparem l’estat actual dels gravats amb les fotografies que fa un decenni en va fer Jordi Casamajor, o encara més, amb les de Josep Maria Troguet, el 1976, “es pot comprovar que el traçat és avui molt menys nítid”.

El més sorprenent de tot és que aquesta hipotètica degradació s’ha produït des que el roc està protegit per una tanca que n’impedeix l’accés i que obliga a contemplar els gravats des d’uns tres metres de distància. Així que res millor que demanar als que probablement siguin els nostres dos màxims experts en petròglifs. Casamajor comença per l’evidència: l’art rupestre, especialment el que es troba a l’exterior i no en coves, s’exposa de forma natural a una lenta, inexorable erosió. En el cas de la Terra de la Mola, però, i a diferència del roc de les Bruixes, on els visitants poden passejar-se literalment per sobre dels gravats, el fet que es trobi en una roca vertical i rere d’un reixat sembla que n’hauria d’alentir, i no afavorir el deteriorament. Per això, di, “el que no sembla lògic és que en deu anys s’hagin degradat més que en els dos segles anteriors”.

Dit això, adverteix també que la percepció de l’art rupestre depèn molt de l’hora del dia, per la forma com hi incideix la llum del sol, així com de la perspectiva des de la qual es fa la fotografia. I sap del que parla, perquè ha catalogat un miler i mig llarg de gravats, un bon grapat dels quals, inèdits. Fins a tal punt són decisius aquests factors que, diu, “estic segur que havia passat altres vegades al costat de la creu que fa tres setmanes vaig localitzar a Arcavell, i que si no l’havia vist fins ara és per una qüestió de llum, per l’hora en què hi havia passat”.

L’arqueòleg Gerard Remolins coincideix amb Casamajor i afegeix que les fotografies no es poden comparar en primer lloc perquè estan preses en diferents moments del dia, però també perquè Casamajor la va fer un decenni enrere, abans que s’hi aixequès l’actual reixat, i per tant a una distància molt superior: “És normal que es percebi amb molta menys nitidesa”. A més, recorda, l’art rupestre és per naturalesa efímer, està condemnat a desaparèixer pels efectes de la intempèrie. L’únic que s’hi pot fer, adverteix, és intentar alentir aquests efectes. Com? “Entre els arqueòlegs hi ha dues tendències: els que opinen que el millor és ocultar-los per protegir-los, i els que pensem que la millor manera d’advertir la degradació d’un jaciment és obrint-lo als visitants. És així com ens adonem que un gravat s’està esborrant, o que hi ha hagut alguna incidència i que cal intervenir-hi”.

En el cas concret de Terra de la Mola, Remolins recorda que ja Pere Canturri advertia el 1966 que l’erosió posava en perill la supervivència del conjunt, “i és evident que es no es veuen igual avui que fa mig segle”. El risc més directe per a aquests gravats deriva de l’aigua que hi regalima directament per sobre i que fa que a apoc a poc vagin perdent relleu”. En certs jaciments de pintures rupestres s’han instal·lat, diu, una mena de canals just a sobre per recollir l’aigua i que no hi incideixi directament. Però l’erosió és un fenomen inevitable en un jaciment a la intempèrie. I com que poca gent en coneix l’existència, “és més difícil advertir-ne la paulatina degradació”. Afegim-hi que el reixat que evita que els curiosos s’acostin fins al roc té com a efecte col·lateral que el terreny no es desbrossi i que la vegetació vagi colgant a poc a poc el gravat de la bruixa, que és el més baix. Els altres, impossible de veure’ls, com diu Valera, des de fora.

Pel que fa al jaciment de Sornàs, el gravat estrella és el personatge femení, de dimensions considerables –frega els 85 centímetres d’alçada–, que no és una bruixa sinó una dona amb còfia, probablement del XVIII –segons Canturri– i que el folklorista francès Joseph Vezian, el primer que el va referenciar documentalment, datava el 1857. Segons ell, era una mena cenotafi gravat amb motiu d’un accident en què una noia del poble va morir a causa de les cremades que havia patit mentre preparava un àpat. El conjunt, diu Remolins, té com a fet diferencial la tècnica del piquetejat, habitual en creus i cussols però raríssima en figures antropomòrfiques.

Si els ha entrat el cuquet, els trobaran a la sortida d’Ordino, direcció Sornàs i immediatament abans del cementiri comunal. Vaja, que els hi trobaran... o no, ja ho veurem.