De Ràdio Andorra en sabríem dir d’una tacada els noms –i potser les cares– dels locutors que van desfilar pels estudis del Roc del Pui i del Roc de les Anelletes, des de Maria Escrihuela i Victoria Zorzano fins a Carmen del Monte, William Danjon, Lydia Linares, Christianne Mailhos, Maria Pura i Max Lafontaine, per dir-ne només mitja dotzena. Per no parlar del gran tòtem de l’estació, Jacques Trémoulet. Fins i tot secundaris com Paul Cousse (1902-1996) i de Concepció Chiroy (1901-1982), ell, tècnic de manteniment, i ella, majordoma o femme de menage, les dues úniques persones que van treballar a Ràdio Andorra des del primer a l’últim dia, havien tingut el seu quartet d’hora de glòria mediàtica. O les secretàries que als gloriosos anys 50, a l’època d’or de l’emissora, processaven les muntanyes de discos sol·licitats que arribaven al Concierto de los radiooyentes. En canvi, havien passat desapercebuts els tècnics de so, a qui Jean Marc Printz, l’ànima d’aquesta aventura portentosa que és el portal Aquí Radio Andorra, considera juntament amb els locutors “el binomi indissociable de l’estació”: “Eren ells els que construïen i produïen les emissions, els que donaven pas a la publicitat, als jingles i als discos. Els que muntaven les entrevistes, els reportatges i les emissions descentralitzades, perquè fins als anys 80 els locutors es van mantenir absolutament al marge de tota qüestió tècnica: la seva única eina era el micròfon. I a diferència dels locutors, que no es quedaven a l’emissora més enllà d’una o dues temporades, els tècnics de so hi feien carrera gairebé vitalícia. Però en vam sentir la veu, ni van merèixer els honors de la premsa ni l’estació els va dedicar postals il·lustrades amb els seus rostres”.

No direm que sigui una injustícia, perquè la vida és així, què hi farem, hi ha qui brilla i s’endú la glòria i hi ha qui treballa tota la vida a l’ombra, però Printz ha volgut posar nom i rostre al petit exèrcit de professionals que van fer possible el miracle de Ràdio Andorra i que fins ara no havien merescut ni una nota a peu de pàgina. Si el volen escoltar a ell explicar aquesta estupenda història, ho poden fer diumenge a l’espai Causerie on Air, al mateix portal o al compte de Facebook d’Aquí Radio Andorra. Amb el testimoni de Ramon Sánchez, l’últim tècnic de so de l’emissora. Tant, que hi era quan l’abril del 1981 el Consell General va ordenar manu militari la clausura de l’emissora. Printz, meticulós com sempre, ha reconstruït la línia genealògica d’aquests professionals des del primeríssim tècnic, Daniel Martinet, que ja hi era quan Ràdio Andorra va començar les emissions, l’agost del 1939. El van seguir Victorià Segalàs, Amadeu Rossell i dos històrics com Agustí Pifarré i Josep Maria Mas, que hi va prestar servei des del 1948 fins que el 1970 es va passar a la competència de Sud Ràdio i va canviar els endolls pel micròfon com a reporter d’esports.

Un altre històric exhumat per Prints és André Coll, Monsieur Coll, que ingressa el 1952 a Ràdio Andorra, que s’hi queda fins al final de tot, el 1981, i que va ser l’encarregat de formar les generacions de tècnics que s’anaven succeint a l’emissora. Amb un tal Blanco, de qui només n’ha arribat a saber el nom, Pifarré, Coll i Mas van ser els titulars de so als daurats anys 50, quan Ràdio Andorra emetia de 7 a 9 del matí i de les 12 del migdia fins a les 12 de la nit: catorze hores diàries en antena! Als anys 60 s’hi afegeixen Marcel Álvarez de Castro, procedent de Radio África, que havia tancat a principis del decenni. Els més veterans el recordaran perquè a més de tècnic va obrir un local, el cabaret Le Tequila, i liderava una orquestra, Los Caporales, que va tenir fins i tot espai propi a Ràdio Andorra. El 1970 se’n va anar a Radio Miramar, per compte també de Trémoulet, i va tenir encara temps de triomfar a Radio Minuto. Paco Ruiz, Henry Apperley, Jean François Vasseur i Claude Ester completen la nòmina de tècnics de so a aquí Printz ha posat nom i rostre, i li falten per quadrar el trencaclosques dades de dos més, Patrick Raboulin i William Beauregard de qui només ha sabut el nom. Qualsevol testimoni que ajudi a completar-ne la biografia serà benvingut, diu.

I ens hem quedat sense espai d’explicar-los la fascinant història de la fotografia d’aquí dalt, que té com a escenari els estudis parisencs de Ràdio Andorra i com a protagonista, el cantant Claude François. Estiguin atents perquè ho farem un dia d’aquests. Ràdio Andorra és una mina d’històries. Totes curiosíssimes, i algunes, portentoses. Aquesta que els devem n’és una. Ja veuran.