Ara que han passat uns dies i que ni autors, ni editors, ni llibreters ens senten, deixaran que els digui la Gran Veritat Innombrable: Sant Jordi és el pitjor dia de l’any per comprar llibres. I el 10% de descompte, la veritat, no compensa: de veritat m’estan dient que compraran o deixaran de comprar un llibre per estalviar-se dos euros? Em refereixo, és clar, a llibres que tenim alguna remota intenció de llegir, no d’aquests que fullejarem d’esma, que aniran de pet a l’estanteria a criar pols o que d’aquí a dos o tres anys portarem a un punt d’intercanvi. Si en volen exemples, posem-hi els més venuts de baix, des de Les nostres mares a Crims, passant per 32 de març.

I per què és el pitjor dia per comprar llibres? Perquè com sap qualsevol habitual, la gràcia d’una llibreria és topar-t’hi títols que ni sabies que existien, rareses que la perícia i la intuïció del llibreter acaben posant davant dels teus ulls esbatanats perquè semblen escrits específicament per a tu. I per Sant Jordi és exactament el contrari: totes les parades, totes, acaben exposant les mateixes piles d’exemplars amb els mateixos títols dels mateixos autors que ens han anat martellejant les setmanes anteriors des de terra, mar i aire, i això val també per als llibres d’aquí: les deu o dotze novetats nostrades i res més.

S’entén, perquè es tracta de fer caixa i Sant Jordi pot suposar entre el 20 i el 30% de la facturació anual (!) d’una llibreria. Però una cosa no treu l’altra, i potser cabria esperar una mica d’audàcia, que al costat dels llibres reglamentaris, que es vendran per desenes i com qui diu sols, algú tingués l’ocurrència de plantar-ne algun de rar o curiós. Per això va tenir especial gràcia l’any que Editorial Andorra va muntar parada per exposar-hi els seus fons monumentals. No ha tornat a passar. I el traspàs de dos clàssics del nostre llibre de vell, Jaume Caballé i Jordi Rossell, no presagiava res de bo. Però no tot està perdut. L'honor del bibliòfil l'ha salvat aquest any i com sempre Charly Forés, l'últim de la seva estirp entre nosaltres, que va trasplantar a la plaça del Poble un tastet de les meravellles que habitualment té a la Paperassa. Molt probablement seus van ser els menys venuts de Sant Jordi, altíssim honor que podria haver correspost als exemplars del Poble Andorrà del 13 de novembre del 1982, l’endemà dels aiguats (atenció al titular: La catàstrofe més gran de la seva història) i del 19 de novembre (10 morts a la Massana: qui és el responsable?). Per no parlar de clàssics de la nostra literatura, des de Pau dins la guerra, d’Orobitg, amb l’estupenda portada de Sergi Mas, i el Llibre d’Andorra, de Capdevila, fins a Plorant per les serralades, de Rafael Tamarit avui oblidadíssim. Entre les rareses, un exemplar del TBO del 1958 (costava 5 pessetes, maremeva) i un altre de Amenidades de Florita para niñas (1952, 2 pessetes), les Joyas Literarias Ilustradas (La isla del tesoro, Rob Roy, Hombrecitos, amb les formidables il·lustracions de Bernal) i el millor de tot, el visor estereoscòpic de Chocolates Solsona, del 1920, amb cinc formidables vistes andorranes (Canillo, Engolasters, la plaça Benlloch i anar fent) i un preu dissuasori (70 euros).

Com és també habitual, la parada del ministeri de Cultura, amb fons normalment molt difícils de trobar o directament introbables, també va deixar el pavelló bibliòfil ben alt. Un sol exemple: L’Inventari d’esglésies de l’Alt Urgell i Andorra de J. M. Gavin. Vagin-lo a buscar, avui. I para de comptar, perquè la resta de parades eren rèpliques l’una de l’altra. Com diria Sabina, “Emociones fuertes, buscadlas en otra canción”.

Ah, que diu vostè que tot ni el TBO ni el Florita ni el visor ni les Joyas no són llibres? Home, si repassen les llistes dels més venuts, i ens referim aquí a l’àmbit català, comprovaran que n’hi ha un bon grapat que semblen llibres perquè estan fabricats amb tinta i amb paper, en tenen la forma i de vegades fins i tot l'olor, aix, aquella oloreta. Però que són tota una altra cosa. De veritat, millor el TBO. O el visor.