Segur que recorden aquella estupenda cançoneta de Mecano. Es deia El cine i en un moment donat deia així: “La chica de la antorcha ya ocupó su lugar/ preludio de que algo emocionante va a pasar”. Amb ells llums de neó del Festival de Jazz passa el mateix: és veure’ls i que alguna cosa allà dins s’encengui per posar-nos alerta i deixar el cos i l’ànim preparat per a alguna cosa especial. Potser té a veure amb les retransmissions de la primera TV3, que feien arribar aquelles fastuoses edicions en què desfilaven per Escaldes patums com Fats Domino, B. B. King, Chick Corea, Dizzy Gillespie, Oscar Peterson, Pat Metheny i anar fent. Perquè vaig trigar vint anys, vint, a estrenar-me al festival i va ser arribar jo i començar la cosa a anar de capa caiguda. Què hi farem.
En fi, que després de l’aperitiu de Coprínceps, que està molt bé i ahir millor encara amb Camarada Ventura, el festival va començar de debò quan vam entrar al Prat del Roure i vam topar-nos amb el neó històric, que funciona quasi com una magdalena proustiana i és preludi segur que alguna cosa emocionant és a punt de passar. I el que estava a punt de passar anit era Richard Galliano, un home a un acordió enganxat i que a França sigui una institució. Des d’ahir ho és també entre nosaltres, i aquest és un mèrit que cal posar al sarró dels programadors, inclosa l’ambaixada francesa, que exercia com a patrocinadora. Llàstima per als que no van poder assistir ahir al concert que va protagonitzar al capdavant del New York Trio, que completen Jean-Marie Ecay, a la guitarra, i Diego Imbert, al contrabaix. Es van perdre una coseta delicada i emocionant, petita, preciosa: des del primeríssim tema, escrit per Henri Saughet per a Édith Piaf, amb Galliano i l’acordió, tots dos sols, fins a Barbara –en homenatge a l’autora de Göttingen, n’hi va haver també a Claude Nougaro, un altre dels seus mentors–, Vuelvo al sur i Oblivion, de Piazzolla, que va ser qui el va introduir al tango. Allò sí que va ser una autèntica epifania: va resultar que el bon Richard s’ha convertit en un dels grans renovadors del gènere, amb l’anomenat New Tango, com també va ser l’inventor de la New Musette.
Però aquesta és una altra història. La vetllada d’ahir ens va recordar a molts les possibilitats de l’acordió com a instrument solista, la capa de subtil nostàlgia amb què ho impregna tot, la gran capacitat d’evocació que té –te’n vas de Cotton Club a Hasta que llegó su hora com si res– i la facilitat amb què combina amb altres instruments. I ens va descobrir de passada el melowtone, aquesta mena d’harmònica que mereixia millor sort.
El millor de tot és que això és només el començament: avui és el torn de Kyle Eastwood; demà, d’Andrea Motis; i diumenge, atenció, de Toquinho. A poc a poc el festival va fent múscul. Pensin que fa tres anys estava mort i enterrat. Quan vegin els llums de neó, tanquin els ulls.
