No acostuma a passar que a Vilanova de Banat, poble a la falda de la serra del Cadí, s'hi escolti el parlar salat de ses illes. Ferran Pisà, el portaveu i intèrpret de tiorba de la formació musical Solnegre, que actuava dimarts pels volts de migdia, a l'església de Santa Cecilia, aconseguia aquest petit miracle. Una d'aquestes estranyes connexions que assoleix un festival de música de les característiques del Femap. Potser perquè dimarts era la Mare de Déu d'agost, una data propicia als fets sobrenaturals, també hi va haver temps per a reivindicar-li a l'ajuntament la construcció d'un petit escusat per tal que el públic assistent no hagi d'acudir a les cases dels veïns del poble, en pròximes edicions.

El lema obscur escollit per Solnegre, Miasma, per a presentar el seu programa, va fer que el respectable tornés a tocar de peus a terra. Un miasma es podria definir com aquell efluvi nociu que es considerava el causant d'un bon grapat de malalties, abans que es descobrís el microscopi i, amb ell, els microbis. El millor exponent n'era la pesta, que va assolar la població de Milà l'any 1630 i que s'endugué la meitat de la seva població. Com no podia ser d'una altra manera, ser músic no immunitzava contra aquesta mena de mals i tres de les víctimes, Pablo Cima, Dario Castello i Battista Fonatana, no n'eren l'excepció. El seu dissortat traspàs era la desencusa perfecta per bastir el programa, que es complementava amb altres compositors del nord d'Itàlia, no tan desafortunats.

El concert començà amb una obra de Giovanni Paolo Cima i els tres intèrprets en l'escenari. Per a la segona peça, d'en Giovanni Battista Fontana, el ripolletenc i intèrpret de sacabutx, Jordi Gimenez, desava l'escenari. I ja en la tercera peça, la que deixava la formació era la violinista barcelonina Cristina Almeida, deixant a en Ferran Pisà que interpretés una peça que no estava en el programa, les Variacions sobre la follia, de Bellerofeonte Castaldi, un compositor que no va morir durant la pesta. No dubto que els músics, havien previst aquestes interpretacions per a poder mostrar els diversos matisos musicals dels instruments i com s'establien els diferents diàlegs entre ells. Però no em diguin que no resulta curiós que, aquesta tercera peça, d'un compositor que va sobreviure a la tragèdia, fos interpretada per un únic músic. Una metàfora, del tot rodona, sobre els efectes del miasma, però també de com afrontar-ne les seves conseqüències.

Per sort cap efluvi nociu recorria el dimarts aquest petit poble de l'Alt Urgell. El músic de ses illes, va aprofitar l'avinentesa per agrair l'atenció que rebia per part del respectable tot compartint que, encara que no ho semblés, els que hi havia a dalt de l'escenari rebien tot de sensacions i, per tant, l'actitud del públic no els hi era indiferent ans al contrari. Un espai reduït com el que proposava l'església de Santa Cecilia, els permetia explorar un repertori on definir més matisos interpretatius. Un fet gens menor donat que, els compositors escollits, van revolucionar la manera de tocar el violí tot experimentant i augmentat les possibilitats sonores d'aquest instrument. Tot plegat va permetre escoltar algunes peces que resultaven tan exòtiques, i alhora tan conegudes i agradables a l'oïda, com el parlar de ses illes pot resultar-li a un vilanovenc.