Ara fa 45 anys Sergi Mas, que avui en fa 95, donant-los així una meravellosa raó per a aquesta magnífica setmana de celebracions, escrivia al prefaci motivació a Cassigalls que la lletra no era la seva activitat habitual. Des d’aquell instant es va convertir en escriptor i aquesta activitat complementa la seva monumental obra pictòrica i escultòrica, i contribueix al sentiment d’andorranitat que ens nodreix a tots els que estimem la petita pàtria que ens ha acollit en néixer o en arribar de les altres contrades: a la nostra identitat com a poble unit, alegre i combatiu, al patriotisme en el millor dels sentits de la paraula, el sentit d’amor, admiració i respecte. Tanmateix, m’atreviria a dir que la seva producció literària encara resta generalment incompresa i per tant no té el reconeixement circumspecte que es mereix. En altres paraules, no s’ha estudiat prou: sobretot manca una anàlisi aprofundida de Les valls desitjades. Això és, si fa o no fa, el que li va passar, d’entrada, també a la seva contribució a les arts plàstiques, que ara finalment sembla que a poc a poc s’està situant correctament en el context més ampli de la tradició pirinenca. És tan humil, tan bromista, tan bona gent el nostre Sergi, llir entre cards, amic i mestre, Sergi, el geni de les nostres muntanyes, que a hom no se li sol ocórrer prendre-se’l seriosament. Mal fet, senyors lletraferits. Aquest mariner intrèpid que mena la seva barca per les ones immòbils de roca i pedra, com un pastor solitari envoltat de bestioles i silenci, ha entrenat la seva mirada de tal forma que veu allò que nosaltres, caòtics ciutadans del nou segle, no veiem.  

L’edició de Cassigalls que tinc davant meu va ser el primer llibre dels molts que em va dedicar. Amb la data de setembre 2008, feta a Aixovall, la dedicatòria diu “Per a l’Alexandra, que és la tsarina de cal Santañes. Sàpigues que un home s’estima tant els menairons perquè per comparació al seu costat seria un Rock Hudson”. Tot i que el regal d’aquesta edició en aquell moment ja esgotada em va fer infinitament i instantàniament feliç, confessaré que, tal vegada pel fet de procedir precisament de la ciutat famosa per assassinar sense miraments tsars i les tsarines i per poca afecció a la cinematografia americana, d’entrada, vaig tardar a somriure i acceptar la floreta amb gràcia. La meva idea era la d’entendre l’Andorra tradicional, la seva ànima autèntica: la de veritat. Els menairons em miraven divertits de tots els racons del taller de la placeta de Santa Filomena. Des de les lleixes del costat de les gúbies els acompanyaven els consellers de fang, torres d’isards, llimoi carnús. Era a punt d’endinsar-me en el seu món, fer-ne part, absorbir la seva màgia. 

Encara no sabia –i amb paciència i bon humor, el nostre Sergi Mas m’ho anava a ensenyar en els anys venidors de la nostra amistat ara ja eterna– que l’Andorra de veritat no és tan sols un tresor arqueològic per excavar amb l’ajuda d’un estudiós d’ànima hippy, de mestres noucentistes i de família anarquista, sinó també, i de forma important, tot allò que s’estava creant mentre jo badava, el que s’està creant ara i aquí, davant dels meus ulls. Jacobina de cal Santañes –igualtat, llibertat, fraternitat!– els menairons em van adoptar per amor al Sergi. Visitant pocatraça, gent fictícia, nàufraga urbana desesperadament allunyada del regne animal, els gats, savis i entremaliats, em venien a la falda. Profana arquitectònica que prenia l’edifici de Ràdio Andorra per una joia del romànic, Santa Filomena, des de la seva capella alçada al segle XIX pels carlins, em beneïa.

Parlant encara maldestre de la llengua catalana, començava a entendre la gràcia i la profunditat de l’estil del Sergi i dels nostres múltiples i –que se’m perdoni el castellanisme just en aquesta frase per allò de la ironia– variopintos contertulians, dels quals, ara ho entenc, només en podré anomenar uns pocs perquè tots no hi cabrien, a la plana. Venia Joan Peruga i parlava dels viatges, de l’intrincat estil literari de la seva esposa Pilar Burgués i de la seva heroica lluita per la vida; passava, com el vent, l’inspirat, omnipresent i abnegat Antoni Pol; venia, pausat, Josep Dallerès i omplia l’estança amb sentiment de dignitat afable; es presentava, ufanós, David Gàlvez i elaborava plans estratègics d’unió cultural dels elegits; venia Arnau Pérez Orobitg amb aire de fresca joventut i inspiració poètica; l’estimat Jaume Riba, de veu profunda i mirada penetrant, ensenyava i explicava les seves incomparables fotografies; l’erudit Josep Vives, que Déu el tingui a la seva glòria, portava vi i pastes delicioses i parlava del Calaix de Sastre del baró de Maldà i del barber del rei d’Espanya. A mi m’acompanyaven els meus: la misteriosa i melancòlica Eva Arasa, el respectuós i elegant Vicenç Mateu, el talentós, rebel i fredolic Iago Andreu, i naturalment, els meus per antonomàsia, el Jordi i la Laura, el marit i la filla: el Sergi els mimava, els dedicava aquarel·les i ex-libris, els demanava pel Néstor, mestre escudeller lauredià i el meu sogre.

L’Andorra de veritat m’estava absorbint. I malgrat tot, hi florien grandalles, florien per tot arreu de les valls desitjades, com al cèlebre dibuix del mestre. Res ni ningú ens ha regalat mai la mateixa felicitat que tu, estimat Sergi, i tots et cantem, de tots els racons d’Andorra: per molts i molts anys.

Orde de Carlemany per a Sergi Mas

Més oportú, impossible: ahir va transcendir que el Govern ha atorgat l’Orde de Carlemany al nostre home. En el grau d’Encomana, el segon dels tres previstos –entre la Gran Creu i la Creu– i que fins ara només tenia mossèn Ramon de Canillo. La iniciativa va partir del Comú de Sant Julià, que volia fer-la coincidir amb els 95 anys de Sergi Mas, i de seguida va trobar la complicitat de la ministra Bonell. De fet, l’Executiu en tenia el nom en cartera, i també ha vist en l’efemèride el moment adequat per reconèixer-ne una trajectòria artística sense parangó entre nosaltres.