¿Quant fa que vostè, lector, no visita un museu del país? ¿I un dels set que depenen del ministeri de Cultura, des del Museu de l’Automòbil fins a la Casa Rull i Andorra Romànica? Si s’ho ha hagut de rumiar fins aquí, és que fa molt. Probablement, massa. ¿Anys, potser? Però no se’n senti culpable, perquè no és vostè sol. Els equipaments d’aquest tros nostre de Pirineu van entrar en barrina el 2011, l’última vegada que van registrar un balanç positiu; aquell any van superar els 80.000 visitants, però des de llavors que no han deixat d’anar de mal en pitjor. Any rere any, i sense que la sagnia sembli preocupar gaire els responsables del ministeri per molt que la retòrica oficial sigui la contrària: la ministra Gelabert afirmava setmanes enrere en aquestes pàgines que la prioritat del departament era potenciar els museus actuals abans que crear-ne de nous. Però l’única mesura que apunta vagament en aquest sentit, el nou Passaport dels museus, és una iniciativa purament cosmètica i d’impacte més que dubtós.

El cert és que el 2015 es va registrar la xifra de visitants més baixa del mil·leni: 60.027 entrades, 2.500 menys que el 2014. Una caiguda del 4% que potser no sembla tan dramàtica però que convé contemplar amb perspectiva: en cinc anys, els museus nacionals han perdut la quarta part dels visitants. Val que, com deia la museòloga catalana Pilar Bonet el maig passat, la rendibilitat d’un museu no es pot mesurar segons les estadístiques de visitants ni tampoc pel volum de notícies que genera. Però és que el paràmetre que ella proposava, el foment de la investigació i la generació d’identitat, és també nul en el nostre cas: cap dels museus del ministeri ha generat en temps recents, posem que l’últim decenni, una monografia; ni tan sols un catàleg més o menys raonat. I pel que fa a la identitat, tornem a la pregunta inicial: ¿quina va ser l’última vegada que vostè, lector, va trepitjar el Museu Postal? De fet, ¿sabria ubicar-lo al mapa?

Si la resposta és que no, tampoc no s’hi amoïni. La culpa no és seva. Com diu l’antropòleg Xavier Roigé —convidat per a més inri i com la mateixa Bonet per la secció local del Consell Internacional dels Museus, l’ICOM—, el rovell de l’ou són, és clar, els recursos. És a dir, pressupost i personal per renovar periòdicament el discurs museogràfic, fer-ne una difusió adequada i, tornem-hi, fomentar la investigació: “Els museus han de ser ens vius. S’equivoca qui pensi que n’hi ha prou d’obrir les portes perquè la gent hi vagi.” I en aquesta línia, conclou, “és essencial associar a la imatge turística d’Andorra el valor de destí cultural”. La Farga Rossell i la Casa Rull estan exactament igual que quan van obrir les portes. I d’això fa quinze anys. L’única intervenció digna d’aquest nom va ser un nou martinet de la Farga, el 2013 —el primer s’havia trencat— i la reparació de la peixera, l’any següent. No diguem la Casa d’Areny-Plandolit, tot i que aquí cal dir que hi ha en marxa un projecte per renovar un discurs que no s’ha tocat des del 1986. Arribats en aquest punt, la pregunta és òbvia: ¿algú es pensa que tots aquests bons propòsits es poden aconseguir amb la mitja dotzena de persones adscrites a l’àrea de Museus?

Però tornem a les xifres del 2015, eloqüents com elles soles: els únics museus del ministeri que presenten un balanç positiu són la Casa de la Vall, que guanya 1.600 visitants —dels 20.220 del 2014 als 21.800 de l’any passat— i la Farga Rossell —de 7.500 a 7.800—. Tots els altres en van perdre el 2015 entre un 8 i un 14%, amb menció especial per al Museu Postal, que continua imparable el camí que condueix al zero absolut: 1.465 visitants en tot un curs. Encara menys que els 1.600 del 2014. Les xifres són un pelet més optimistes —però només això: un pelet— en els equipaments privats: el Museu del Tabac va guanyar 2.500 visitants —de 12.500 a 15.100— i el del Perfum, 1.100 —de 4.100 a 5.200—. En canvi, el Museu del Còmic ha vist com les entrades queien a la meitat, des de les 1.500 del 2014 a 800 l’any passat, i punxen també el Museu de l’Electricitat —de 3.800 a 3.300— i el Camí Hidroelèctric —de 1.500 a 1.000—. Pel que fa als museus comunals, puja sensiblement el de la Moto —de 6.800 a 8.200—, mentre que el CAEE cau sensiblement —de 13.100 a 12.700— i Casa Cristo s’enfonsa —de 5.000 a 3.700—. Doncs aquesta és, amb variacions mínimes, la història dels nostres museus els últims anys. El més preocupant de tot és la sospita que entre el Rosaleda, Radio Andorra, la nova sala de Govern, el Thyssen i els frescos de Santa Coloma —tot plegat, castells a Espanya, per dir-ho com els anglesos— la xarxa de museus nacionals no figura precisament entre les prioritats del departament. És que és impossible.