Anem obrirà curs amb ‘Traces’, la continuació de ‘Guies, fugitius i espies’, de Benet.
Ja ho han vist: al setembre tornen els passadors. I serà de nou gràcies a Claude Benet, aquí amb el barret d’historiador. Anem, incansable, obrirà el curs editorial amb Traces, la continuació d’aquell títol epifànic, Guies, fugitius i espies amb què el 2009 va posar ordre i concert en el convuls i confús episodi de les xarxes d’evasió a la II Guerra Mundial, i que avui constitueix una de les referències obligades en la matèria juntament amb Les muntanyes de la llibertat i Andorrans als camps de concentració nazis.
Benet vol mantenir l’expectació fins que toqui, com és lògic, però se li escapen pistes, per exemple, que després de la feina ingent de destriar el gra de la palla i esbossar el mapa de les xarxes que operaven en terra andorrana, en aquesta segona entrega estirarà els fils de casos que li han cridat especialment l’atenció. El sergent Charles B. Peacock, per exemple, l’únic aviador nord-americà mort a les nostres muntanyes i de qui mai no es van recuperar les restes, i que l’arqueòleg Gerard Remolins va intentar exhumar fa un lustre enrere al cementiri de Soldeu. Sense èxit.
Que havia mort entre nosaltres era, en fi, el que pensàvem fins ara, perquè Benet creu haver trobat el rastre de Peacock en l’informe d’un oficial britànic, F. H. Long, amb qui va coincidir a l’evasió i que al preceptiu informe que evacuaven quan arribaven a destí segur que va deixar dit que el 30 d’octubre del 1943 un aviador ianqui va arribar exhaust a l’hotel de Soldeu on ell reposava. No en fa constar el nom, però Benet està convençut, per la coincidència de dates i per les circumstàncies concretes de l’evasió, que era Peacock. El que és segur és que Peacock no va arribar mai a casa, perquè l’exèrcit ianqui va enviar el 1950 una comitiva per rastrejar la vall d’Incles i mirar de recuperar-ne el cos. Senyal que també el creia mort.
Al setembre comprovarem si els indicis de Benet són prou sòlids i quina és la seva hipòtesi, segur que en té, sobre la desaparició del nostre home. Però hi haurà altres casos, com el dels dos homes –un adult d’uns 50 anys i un adolescent– les restes dels quals van ser recuperades el 2012 en un camí de muntanya de l’Arieja i a una hora a peu de la frontera andorrana. Un dels cranis conservava la bala amb què el van executar, i ell sempre ha cregut que podrien ser les restes de dos jueus de Pàmies, pare i fill, que el 1943 van fugir cap a Andorra, de qui es va perdre la pista i a qui el guia, potser perquè l’home jove s’havia trencat les cames i on podia continuar, podria haver decidit pelar abans d’arribar al destí. Fascinant oi? Doncs una mica més de paciència.
