Mirin la fotografia de l’altra pàgina. La de la mare i els dos nens sense identificar retratats el 1915 per Josep Lluís Molné, de Casa Cremat. Té poc més d’un segle, i per poc que s’hi fixin comprovaran que sembla feta en un altre món, per no dir en un altre planeta. Tornin-la a mirar, si cal amb lupa, o millor encara, passin per la sala d’exposicions de Govern, on en trobaran una estupenda reproducció a gran format. La mirada digníssima de la mare, també la de les criatures, les mans gastades, probablement de la feina al camp, el seu vestit de mudar, perquè venia el fotògraf a retratar-los, l’americana i els pantalons de vellut del nen, i les botetes, aix, les botetes de la nena, amb dos forats monumentals a la punta dels dits. Però tots tres posen, tornem-ho a dir, amb una serena dignitat, sense avergonyir-se de la seva humilitat perquè no tenen res a ocultar.

Doncs aquesta és l’Andorra d’on venim, i convé de tant en tant recordar-ho. I això és el que fa, recordar-nos-ho, Pioners: l’Andorra dels primers fotògrafs (1884-1954), l’estupenda exposició que fins al 7 de març de l’any que ve es pot contemplar a la sala de Govern i amb què l’Arxiu Nacional commemora el 50è aniversari. Perquè es facin una idea de l’excepcionalitat de la iniciativa només cal recordar que l’última exposició física amb fons del Nacional es remunta al 2006 –Josep Alsina, a la desapareguda sala de Bombers– i des d’aleshores ens havíem hagut de conformar amb la col·lecció de pdf –una desena– i mostres virtuals, que estan molt bé però que, convindran, no és precisament el mateix.

Mirant la nena que ens interpel·la des de fa un segle llarg amb les seves botetes foradades es comprèn per què el fons de Casa Cremat –450 plaques de vidre tirades per Josep Lluís Molné (1881-1967)– és la nineta dels ulls del conservador dels fons fotogràfics, de l’Arxiu, Isidre Escorihuela, comissari de l’exposició juntament amb l’historiador Pau Chica. També, per la importància central de la dona en bona part dels seus retrats: “Normalment asseguda, i no dreta i en posició secundària com era esperable trobar-la en escenes de fa un segle llarg. Amb el marit i sola amb els fills. Però sempre la dona. Això denota el seu paper principalíssim dintre de l’economia domèstica, que el fotògraf reconeixia de forma conscient o inconscient. La dona era el pal de paller d’una Andorra amb poc més de 4.000 ànimes i unes condicions de vida duríssimes”, afegeix Chica.

Pioners consta d’onze seccions, cadascuna dedicada a un fotògraf i ordenades cronològicament però de forma inversa, de manera que l’exposició l’obre   Fèlix Peig (1917-2007). De cada autor s’han reproduït tres negatius en gran format –en ocasions, molt gran, de seguida ho veurem– i els comissaris han tingut la sensacional ocurrència de completar la selecció amb còpies en format postal d’una altra desena de fotografies que, atenció, el visitant pot agafar lliurement (i sense vergonya: no són canapès sinó postals, i hi són precisament per això). I la dificultat era extrema si tenim en compte que els fons de Peig s’enfilen als 66.000 negatius.

Així que tot comença en Peig (de fet, tot acaba en ell), el primer fotoperiodista professional que va exercir entre nosaltres i que entre mitjans anys 50 i la jubilació, als primers 80, va retratar la radical transformació del país: l’obertura del port d’Envalira per aquell altre pioner que va ser Andreu Claret; la històrica trobada dels Coprínceps Martí i D’Estaing, el 19 d’octubre del 1978, o la inauguració de l’avinguda de Tarragona, avui eix central de la nostra xarxa viària però que va obrir al trànsit el 20 de setembre del 1977. Abans-d’ahir, com  qui diu.

A Peig li segueix Francesc Pantebre  (1906-1999), un altre testimoni de la trasmutació, més que transformació, del segon terç del segle XX: ell, amb una atenció especial pel boom turístic –el teleesquí del Coll Blanc, el primer que va obrir al país, el telecabina d’Encamp a Engolasters, el xup-xup  cosmopolita que es respirava a la Rotonda... De l’un (Peig) i de l’altre (Pantebre) s’exposen per primera vegada en públic fotografies a color: les que s’han reproduït en gran format.

I el nostre favorit, que no és altre que Josep Alsina (1911-2004), cosí germà de la gran escola de la fotografia humanista francesa dels anys 20 i 30 –Doiesnau, Cartier Bresson, Lartigue i companyia– que va practicar als inicis una fotografia de carrer amb una mirada empàtica i compassiva, i que va anar evolucionant, diu Escorihuela, cap a un fotodocumentalisme més convencional però igualment interessant. La producció d’Alsina –21.000 negatius– no és tan oceànica com la de Peig, però com tots els que es conserven a l’Arxiu, està completament digitalitzada i consultable en sala. La llàstima és que precisament la d’Alsina s’ha pujat en comptagotes a l’arxiu en línia. És ben veritat que no es pot tenir tot.

L’obra de Narcís Casal i Vall (1911-1987) és potser més coneguda, amb episodis impressionants i també excepcionals com l’aixecament del cadàver de Pere Isern, refugiat català  de la Guerra Civil espanyola mort de fred al pic de Claror quan intentava passar a Andorra, el 31 d’octubre del 1938, o la històrica arribada dels requetès del capità Aguirre a la Farga de Moles, el 2 de febrer del 1939, que va marcar la fi de la Guerra Civil a l’Alt Urgell. Però la gran sorpresa, diu Escorihuela, salta amb el fons de Ramon d’Areny-Plandolit (1914-1996). No és que fos desconegut, en absolut, però una de les seccions, sota el títol Retrats de passaport i formada per entre 7.000 i 8.000 negatius, no es va començar a estudiar fins ara fa dos anys. Inicialment es creia que eren sobretot retrats oficials per als andorrans de l’època, parlem dels anys 30. Va resultar que la immensa majoria eren dels refugiats espanyols de la Guerra Civil en trànsit cap a Espanya. Alguns els han pogut identificar; la majoria, no. Entre aquests últims, el retrat en gran format que domina la sala noble de la galeria –i de fet, tota l’exposició: el trobaran a la portada del paper– i que, com recalca Chica, ens interpel·la també a tots “perquè podria ser qualsevol de nosaltres, qualsevol dels 17.000 refugiats que es calcula que van desfilar entre el 1936 i el 1939 per un país que amb prou feines tenia 5.000 habitants". Val la pena tornar-la a mirar, la capacitat del fotògraf per captar el drama d’aquest refugiat, mon semblable, mon frère, a través de la mirada, del gest i del vestuari.

Completen la nònima de Pioners, i hi haurem de passar de puntetes, el germà de Ramon, Xavier d'Areny-Plandolit (1907-1981), Joaquim de Riba Cassany (1906-1983), Julià Reig Roqueta (1872-1942), Guillem d’Areny-Plandolit (1872-1932) i, atenció, Joaquim de Riba Camarlot (1856-1925), el primer andorrà de qui sabem de forma fefaent que va fer una fotografia. I ho sabem gràcies a una carta dirigida a la seva mare i datada el 15 d’abril del 1884. Diu així: “Un amigo me proporcionó una cámara fotográfica que he ensayado y aunque  no muy bien he podido sacar el retrato de Ventureta Solares, Cipriano y el mío. Adjuntos se los remito. Son los primeros y el domingo próximo procuraré corregir los defectos que tienen, quería darle una sorpresa pero no he tenido calma para aguardar más. No escribo más porque es tarde y aun he de trabajar un rato. Su hijo que de corazón la quiere”. La llàstima és que entre els 702 negatius de Joaquim de Riba que s’han conservat, precisament aquest històric retrat no hi sigui. Tornem-ho a dir: no es pot tenir tot.