Hi ha dues menes de músics mítics. Els que moren als 27 anys i els que no moren mai. En el primer grup, Jimi Hendrix, Jim Morrison i Janis Joplin. En el segon, Mick Jagger, Bob Dylan i Eric Clapton, que diumenge va omplir el Palau Sant Jordi en el que el sentit comú ens diu que ha estat la darrera oportunitat de veure’l en directe a Barcelona. 

Ens ho diu el sentit comú, però ja ho veurem. 81 anys i continua en plena forma. Perquè després diguin que per arribar a vell cal fer vida sana.

Des de les set de la tarda, els fans de tota la vida pugen ben arrengleradets per les escales –mecàniques– de Montjuïc. Cabells blancs, sabata còmoda i samarreta del darrer concert a Barcelona –d’ara fa 21 anys-. I moltes també del Barça. Una imatge fidel del que significa tenir el cor dividit –a la mateixa hora es juga el Barça-Madrid que ha de dirimir la lliga espanyola.

Alguns grups d’amics granadets i moltes parelles amb fills postadolescents al·lucinen tots ells amb el fet que una cervesa costi gairebé set euros i es pagui fiança per un got de plàstic.

Cues civilitzades, tranquil·litat i comentaris agafats al vol –"a veure si fa bisos, que a Madrid no en va voler fer"– diuen alguns. D’altres, amb el mòbil, buscant les entrades i la zona assignada amb les ulleres de veure-hi de prop. A poc a poc les grades s’omplen, mentre Andy Fairweather Low és l’encarregat d’escalfar l’ambient amb un recital de rock i blues i una Martin model Clapton atrotinada i apedaçada amb cinta americana.

A les nou menys un minut comença el concert. Clapton en estat pur, de quan els músics eren senyors que es vestien per pujar a l’escenari. Ben acompanyat de la seva banda: Doyle Bramhall a la guitarra, Nathan East al baix, Chris Stainton al teclat, Sonny Emory a la bateria i Tim Carmon amb el Hammond. I dues coristes, Sharon White i Katie Kisson.

I comença l’espectacle. Obre amb Badge. Declaració de principis i reconeixement a l’època de Cream –amb Jack Bruce i Ginger Baker–, i des d’aquí, amb aquell posat seriós, serè i efectiu, comença a desgranar un a un els grans èxits de la seva carrera. Key to the highway, I’m your hoochie coochie man i una generosa i extensa I shot the sheriff que dona peu a desgranar els solos – propis i de la banda– més aplaudits de la nit.

Aquells que es pensaven que veurien un Clapton reduït van haver de callar de cop quan la banda el deixa sol. Només ell, la Martin D45 i un altre tema mític, Layla. La cançó que va aconseguir que Pattie Boyd deixés George Harrison per casar-se amb ell (bé, segurament la història és una mica més complexa, però no m’espatlleu el safareig).

La nit s’escola entre una versió amb aires jamaicans de Tears in Heaven, i com no, Cocaine. I final del concert. Aplaudiments, més aplaudiments i l’esperat bis: Before you accuse me.

Sortida endreçada i anar a retornar el got de plàstic. Que dos euros són dos euros. Ja al carrer, se senten els crits celebrant el final del partit del Barça. Encara que no l’hagi cantat, la majoria marxa taral·lejant Wonderful Tonight.