Va néixer fa 22 anys. Una estupenda iniciativa del Comú d’Encamp que semblava cridada a créixer i reproduir-se, però que lamentablement es va quedar petita, gairebé esquifida, com si no s’acabés de creure que els titelles podien ser alguna cosa més que el germà més pobre de les arts escèniques. Més pobre encara que el circ. I destinat a un públic estrictament infantil, que no té res de dolent, però és com si només concebéssim el cine de Disney. Després de 22 anys semblava que ens havíem de resignar a una eterna minoria d’edat, i que aquella prometedora llavor no germinaria mai. Doncs estem avui contentíssims de dir que ens equivocàvem. Ha costat dos decennis llargs, però Encamp s’ho ha cregut per fi i ha girat com un mitjó al festival de titelles, des d’aquest mateix curs i en endavant Festival de Titelles d’Andorra, rebatejat com a Ànima i amb un cartell que per primera vegada s’atreveix a mirar més enllà del públic infantil, que amplia el calendari d’un a dos caps de setmana, que concentra totes les funcions a la sala de festes del Complex i que gairebé dobla el pressupost, que ha passat dels 20.000 euros de l’any passat als 36.000 d’aquesta edició.

S’entén que tant la cònsol, Laura Mas, com el conseller de Cultura, Joan Sans, definissin aquesta reformulació com un “salt endavant”. Un salt sideral, més aviat, perquè el que no passava de ser una mena de jocs florals del gènere aspira ara a convertir-se en un cartell escènic amb cara i ulls. Com s’han concretat, aquestes bones intencions? Doncs amb set espectacles –igual que l’edició passada, el salt no té aquesta vegada a veure amb la quantitat estricta– que es programaran entre el 2 i el 10 de novembre i amb dos plats forts indiscutibles: l’estrena, amb Dracula: Lucy’s Dream, dels francesos Plexus Solaire, que revisita la criatura de Bram Stoker però que ho fa, signe dels nostres temps líquids, amb una perspectiva diguem-ne de gènere que cedeix el protagonisme a les senyores. Això serà el 2 de novembre i en horari vespertí, perquè es tracta d’una obra destinada al públic adult. Igual que els catalans Zero en conducta, que posaran el colofó amb La Phazz (9 de novembre) i Eh Man He: la mecànica de l’ànima, l’endemà. El cartell es completa amb les propostes escolars i infantils, heretades de la primera època del festival i que es mantenen en aquesta nova etapa. Amb bon criteri perquè una cosa no treu l’altra: El conillet que volia pa de pessic, de Cacauet Teatre (6 de novembre); Apnée, de Le poisson soluble (7 de novembre), i La maestra, d’Anita Maravillas, aquesta última amb una segona funció oberta al públic familiar (8 de novembre). La setena i última proposta, Anònims, de Rauxa, serà també en obert (9 de novembre).

Tots els espectacles tindran lloc com ja s’ha dit al Complex sociocultural. El Comú posarà un servei d’autobusos a disposició dels escolars del Pas, que prestarà també servei el cap de setmana. I tot plegat, gràcies a les ambaixades d’Espanya i de França –on existeix, quin país afortunat, fins i tot una École Nationale Supérieure des Arts de la Marionnette– i d’Andorra Turisme, que s’estrena al festival. I si es volen anar ambientant, busquin la cançó de Serrat: “Ells s’han adormit./ La fira ja és buida, la gent se n’ha anat./ Ja és tard./ I en una maleta de cartó folrat,/ tots sols, dormen els titelles./ Sols, tots sols, dormen els titelles.”

Sans descarta afegir-se a la Temporada conjunta

Titelles de banda, Encamp ha vingut programant els últims anys i de forma regular obres de teatre a la sala d’actes del Complex. Especialment musicals, però també l’estrena reglamentària pel Dia de la dona i funcions esporàdiques en el marc de la col·laboració amb l’Escena Nacional, com el març passat va ser l’Andorra de Max Frisch. Així que res més lògic que plantejar-li al conseller de Cultura l’opció de sumar-se a la Temporada conjunta de Sant Julià i la capital. Per dir-ho ràpidamet: serà que no, i Encamp continuarà anant per lliure. Es tracta, diu Sans, d’oferir un producte diferenciat i de no trepitjar-se amb la programació de les altres parròquies. I aquest producte “diferenciat” és d’una banda el musical destinat al públic infantil i de l’altra, els titelles. És per això, conclou, “que no hem parlat amb la Temporada, i la nostra voluntat és continuar caminant per aquest camí”