Sabíem de l'existència a Casa Rossell d'un arsenal d'armes de les guerres carlines. Van aparèixer ocultes en un matalàs al cap de casa quan a principis dels anys 90 la propietat va ingressar al patrimoni de l'Estat. I sabíem, perquè ho havia augurat l'historiador David Mas en un article liminar publicat en aquest diari, que molt probablement corresponien a un petit destacament que el 1876, acabada ja la tercera carlinada, es va acollir a l'hospitalitat de  Dolors Camarlot, la mestressa de Casa Rossell. Van ser, ho apuntava llavors el mateix  Mas, els últims soldats lleials al pretendent, Carles VII, que van deposar les armes a Catalunya. Però, a quin regiment pertanyien? A les odres de qui marxaven? Quants homes conformaven el destacament? I, sobretot, per què van abandonar aquest petit arsenal, més un nodridíssim arxiu amb  tres milers de documents de la comandància de Lleida?

Doncs aquestes sensacionals preguntes són les que respon Mas a Andorra i els últims carlins: el dipòsit d'armes de Casa Rossell, una de les molt suculentes ponències que es van llegir a les XXI Trobades Culturals Pirinenques, l'octubre del 2024 a Olot, sota el lema Conflictes bèl·lics al Pirineu i que aquest vespre es presenten a l'hostal Calones. Doncs bé: l'anàlisi de les armes, l'equipament i la documentació li permet concloure que som al març del 1876, als epígons de la tercera guerra carlina, i que tot plegat correspon a un destacament integrat per una quinzena d'homes i dos oficials, tots sota el comandament del tinent coronel Pedro Antonio Ribas. Era el que quedava, especula l'historiador, del 1r Batalló de Lleida, que el març del 1875 va ser expulsat de la Seu per les tropes governamentals del general Martínez Campos. Es van refugiar a Castellciutat i van resistir fins a finals d'agost. Molt probablement, diu, "es tracta d'un destacament despenjat del 1r Batalló de Lleida que va poder escapar de Castellciutat en el moment de la capitulació o que es van trobar aïllats a fora de la fortalesa quan va començar el setge". 

Entre la documentació a càrrec del tinent Ribas, que es presenta com a "comandante general interino de la Comandancia de la provincia de Lérida", hi ha una carta datada el 26 de febrer del 1876 a la "frontera de Cataluña" en què li demana a Dolors Camarlot "varios artículos que por de pronto son precisos a fin de atender al suministro de la fuerza a mi cargo, oculta en estos valles, esperando que del modo más invisible y secreto se servirá remitir aquellos". Per resumir, pa, patates, oli, carn de porc, arròs, sal, mongetes, pèsols, mantega, aiguardent i vi per valor de 1.426 rals (356,50 pessetes de l'època, per concretar), més, atenció, quinze parelles d'espardenyes.

És aquest últim detall el que li permet a Mas confirmar la força del destacament del tinent Ribas, perquè entre l'arsenal dipositat a Casa Rossell hi ha una quinzena d'armes llargues, la majoria de caça, però també un fusell Remington del model adoptat per l'exèrcit espanyol al decenni del 1870. La resta de l'arsenal l'integren dues desenes de pistoles de pedra foguera del XVIII, de pistó del XIX i dos revòlvers de tambor sistema Lefaucheux de mitjans segle XIX i que acostumaven a dur els oficials. I la curiositat: un sabre amb la inscripció "grenadier" a la fulla, sens dubte una relíquia de les guerres napoleòniques que per un rar atzar del destí va acabar a Casa Rossell. Pel que fa als uniformes, ens han arribat dues xarreteres, tres boines (dues de vermelles, una de blanca), tres parelles d'esperons i tres portaobjectes de sella, sens dubte per a les muntures dels oficials i del tinent. La resta d'homes es devia desplaçar a peu.

Tenint en compte que som a finals de febrer del 1875, i que la guerra a Catalunya s'havia acabat oficialment el novembre de l'any anterior –al País Basc encara s'allargaria uns mesos– Mas imagina el periple final d'aquell destacament perdut els últims homes de Carles VII a Catalunya: "Aïllats i sense provisions, amagats prop de la frontera d'Andorra, en ple hivern i amb les provisions esgotades, l'oficial en cap va demanar ajut a Dolors Camarlot. A la fi, en reconèixer que la guerra havia acabat, van fer cap a Casa Rossell, on van amagar les armes, potser amb l'esperança de continuar la lluita més endavant. De Casa Rossell cada un devia tornar al lloc d'origen, si no van marxar a l'exili".

La pregunta final: per què a Casa Rossell? Les simpaties carlines de Dolors Camarlot li venien de sèrie: filla de Talarn, el seu pare havia sigut coronel de l'exèrcit carlí, i era la vídua de Joaquim de Riba (1816-1867), que a la segona carlinada (1846-1849) ja s'havia significat al costat del pretendent. Ella mateixa, diu Mas, va finançar la fosa d'un canó per a les tropes carlines que el 1870 havien ocupat la Seu, així que entrava dintre de tota lògica que quan van anar mal dades el tinent Ribas busqués la protecció de "personas pudientes adictas a los sagrados princpios cuya defensa mantiene el Rey N. S. Don Carlos 7º que Dios guarde".