Govern, Comú i propietat destinaran 280.000 euros a restaurar el colomer de Cotxa, datat al segle XVI l’únic del país que conserva elements defensius.

Ha arribat per fi l’hora del colomer de Cotxa. Han hagut de passar vint anys des que la família Palmitjavila va plantejar la necessitat de restaurar aquesta estructura única entre els colomers del país: tretze, des que Patrimoni el va incloure a l’Inventari General, i tres, des que Velles Cases en va alertar de l’estat semiruïnós. Pel camí se’n van perdre alguns dels elements originals, assenyaladament els solers dels colomers i la llinda de la porta interior, que David Mas recorda decorada amb musicadures, una sanefa amb semicercles, la reglamentària rosassa i una creu, tots ells “clarament símbols protectors”. I sort que als anys 80 el ministeri va tenir la previsió d’extreure’n l’arrebossat interior, que conservava una col·lecció de grafits amb dates, noms dels succesius propietaris i comptatges de l’explotació que van permetre reconstruir-ne parcialment la història. Avui es conserven a Patrimoni, però sense aquell rampell d’audàcia és fàcil intuir que s’haurien perdut irremissiblement.

Però tot això ja és història. El ministeri, el Comú d’Encamp i la propietat van firmar al desembre un conveni de cessió per deu anys per destinar-lo a “usos culturals” i invertiran 280.000 euros a rehabilitar i reconstruir el colomer: 68.000 euros cada administració, i la resta, la família Palmitjavila. Fins ara s’ha desbrossat l’entorn, s’ha netejat l’interior (encara es poden observar les pintades que s’hi han anat acumulant els últims anys) i s’ha redactat el projecte de reconstrucció. La primera fase començarà a finals de maig, s’allargarà quinze mesos i consistirà a consolidar l’estructura de la coberta i les lloses de pissarra, així com els solers de fusta, avui parcialment enfonsats, refer els tancaments i millorar-ne l’accés per incorporar-lo a la visita guiada al conjunt monumental de les Bons del qual formava part. Quan conclogui aquesta fase el colomer ja serà visitable, però caldrà esperar a la segona, encara sense calendari, per a l’adequació definitiva com a espai per activitats culturals.

Estem parlant d’un colomer sense parangó en el nostre patrimoni. Tant per la datació, amb tota la probabilitat a finals del XVI (el grafiti més antic es remunta al 1625, i fa referència al propietari d’aleshores, Joan Rossell), com per l’estructura. Inicialment va ser concebut com una estructura exempta, amb la particularitat que constava de tres pisos. Seguint Mas, la planta baixa servia de com a magatzem de colomassa, adob molt apreciat i que constituïa un dels motius per construir un colomer i criar coloms, a part de recórrer-hi com a aliment; a la primera planta hi havia una habitació amb bigues decorades, finestra amb festejador i quatre espitlleres defensives úniques entre els seus germans; i a la tercera, el colomer pròpiament dit. Tan sols se n’han conservat tres dels quatre murs, amb 102 dels 160 forats originals. Això va ser fins que finals del XIX, potser a principis del XX, s’hi va afegir una borda i un mallador cobert i el colomer va perdre l’ús original i es va reconvertir en cort i paller, funció que va conservar fins als anys 50. A partir d’aleshores en decau l’ús, i els joves i no tan joves de la parròquia recorden haver-lo utilitzat com a refugi i cau de farres i botellón.

El de Rocafort, en marxa, el de Mora, pendent

Sembla que el ministeri ha pres consciència de la necessitat de preservar els colomers com a part idiosincràtica del nostre patrimoni que són. Al de Cotxa, per fi en restauració, cal afegir-hi el de Rocacorba, a Sant Julià, d’accés quasi clandestí (per la boca sud del túnel de la Tàpia), que té la particularitat que és de propietat estatal. Això no li va estalviar que la incúria n’acabés comprometent la supervivència. De nou aquí, i prèvia la reglamentària denúncia pública, el ministeri va posar ara fa un any fil a l’agulla. De moment ja se n’ha desbrossat l’estructura i està previst destinar-hi una partida de 78.000 euros per reconstruir-lo. Ja veurem com i quan, però la decisió ja està presa. No ha tingut tanta sort el colomer de Mora, a Canillo, aquest de propietat privada, que des dels anys 90 –quan el va catalogar Pere Canturri, el primer a interessar-se per aquestes estructures– ha perdut un mur i avui està colgat per la vegetació. Cultura diu que ha iniciat “converses” amb la propietat, però de moment no hi ha cap intervenció prevista.