Manel és un dels grups de més èxit del pop català. Sorgit gràcies al concurs de maquetes Sona9, la banda ha aconseguit un gran nombre de seguidors gràcies al seu treball ‘Els millors professors europeus’. Dijous tenen una cita amb l’escenari de l’Apolo. En aquesta entrevista Gisbert repassa els orígens i el futur del grup.
¿Com va començar a rodar el grup Manel?
La història va començar a partir del concurs de música en català Sona9. Hi vam presentar una maqueta l’any 2007 amb quatre cançons i vam quedar segons. El premi, que era en metàl·lic, el vam invertir en la gravació del nostre primer disc. La primera actuació que vam fer en directe com a Manel va ser per a aquest concurs. No havíem fet gaire cosa abans com a grup, i en cap moment ens esperàvem arribar tan lluny. Ha estat sorprenent.
¿Per què us feu dir Manel i a què fa referència el títol del vostre primer disc, Els millors professors europeus?
Hi ha molta gent que sent curiositat pel nom del grup i, de fet, el nom de Manel se’ns va ocórrer quan faltaven 48 hores perquè s’acabés el termini per presentar la maqueta al concurs, ja que encara no teníem nom i n’havíem de tenir un, i va sortir Manel com en podia haver sortit un altre. No et podria donar cap explicació en concret, no hi havia cap Manel a les nostres vides ni té cap significat concret, va ser molt casual.
Pel que fa al nom del disc, Els millors professors europeus, respon a un vers d’una cançó. No té més significat que aquest, no és una metàfora de res ni vol explicar gran cosa. Simplement ens va agradar, però no hi ha cap història al darrere.
Molts dels vostres seguidors es pregunten qui escriu les lletres i, sobretot, si responen a històries que us han passat a vosaltres...
Les lletres dels temes gairebé sempre acaben reflectint algunes experiències personals, però no totes les coses que expliquem en les cançons ens han passat. Hi ha històries que provenen de coses que hem llegit i que d’alguna manera ens han impactat, o bé són fruit d’anècdotes i vivències que t’explica la gent.
A vegades no hi ha res de tot això i senzillament responen a una cosa tan simple com el fet que allò concret que diem ens va bé per la rima. Podríem dir que hi ha una mica de tot. A l’hora de compondre les cançons treballem plegats, sempre hi ha una tasca per a cadascun de nosaltres.
¿L’èxit que heu obtingut amb aquest primer treball fa que sentiu més pressió a l’hora de plantejar-vos un segon disc?
De fet, la pressió ens la posem nosaltres mateixos cada vegada que treballem en una nova cançó. Quan componem ens hi dediquem i arriba un moment en què el fet que t’escoltin 70 persones o 700 per nosaltres no suposa cap diferència, perquè el que ens importa és que siguin bons temes i que agradin a la gent. El primer disc l’hem treballat amb tranquil·litat, sota l’anonimat, i el següent serà diferent.
I així, doncs, ¿el segon disc per quan?
Encara no ho tenim gaire clar. De moment gaudim d’aquest primer disc i dels concerts, i ara mateix estem concentrats en això. A mesura que vagin sortint noves cançons ja ho considerarem.
Sovint se us ha comparat amb grups com Antònia Font o amb Pau Riba o Jaume Sisa. ¿Què en penseu?
Ens encanta en el sentit que els admirem, però tot i que potser a algú els hi podem recordar, creiem que tots tenim un segell molt diferent.
¿Els qui us vinguin a veure a l’Apolo amb què es trobaran?
Tocarem sobretot peces del nostre disc, però també hi haurà sorpreses per fer-ho tot plegat més entretingut. Ens ve molt de gust tocar a Andorra i esperem que ens vingui a veure gent que encara no ens ha vist actuar. Crec que pot ser un concert molt maco.
El directe sempre és diferent, perquè pensa que el nostre disc és molt difícil de portar als escenaris perquè hi ha molts quartets de vent, de corda i tota una sèrie d’històries que són complicades de fer en directe, i també ens agrada que quan toquem en algun local la música soni una mica diferent de com sona al disc. Quan vam tocar a la Seu va ser un èxit, en tenim molt bon record i esperem que sigui una experiència semblant aquí a Andorra.
