Medusa reedita el dietari de Bacardit, que va prohibir-ne la traducció al castellà per no contribuir a la “bilingüització de la literatura catalana”. 

Es respirava ahir certa eufòria a Medusa, el segell que David Gálvez i Oliver Vergés van treure’s ara fa un any de la màniga. Per primera vegada en aquesta breu però fructífera trajectòria s’han vist en la tessitura d’haver de reeditar un dels títols del catàleg. El mèrit és de Un dietari sentimental de la periodista barcelonina Júlia Bacardit, que va aparèixer a mitjans febrer a la col·lecció Borm i que tres setmanes després, diu Vergés, “ja havia trencat estocs”. Ells són els primers sorpresos, perquè es tracta d’una autora debutant i ho fa a més en un gènere, el dietarisme, que no sembla(va) cridat a grans fites comercials. Doncs ha sortit cara, i la segona edició (800 exemplars, que s’afegiran al mig miler de la primera) ja està a impremta, a temps per Sant Jordi.

Insisteixen els editors que el volum ja venia embalat, tant que es veien venir que havien fet curt, però el cert és que no li va anargens malament la mica de polèmic que va saltar a finals de març arran d’una entrevista publicada a El Nacional. En resum, que havia prohibit “per contracte” la traducció del dietari al castellà. El motiu? “Perquè no vull contribuir a bilingüització de la literatura catalana”. Es dona el cas que abans del dietari havia publicat un altre volum no estrictament literari, El preu de ser mare que no només sí que es va traduir sinó que va tenir vendes més altes en castellà que en català: “Era un llibre més periodístic i no em va fer res que me’l traduïssin, però amb el dietari vaig tenir molt clar que no volia traducció al castellà, també pel moment que estem, en un retrocés claríssim del català (...) Això no és vendre-li un reportatge en castellà a un mitjà espanyol: parlem de contribuir a la desaparició del català”.

Fins aquí, les declaracions de Bacardit. Què hi diuen, des de Medusa? Bàsicament, que la polèmica no l’han generat ells, que els toca molt tangencialment i que, en realitat les coses no van anar exactament així. Segons Vergés, “quan contractem la cessió dels drets d’autor, el que acostumem a negociar és el que podem fer, no el que no podem fer. En alguns casos concrets és cert que l’autor es pot reservar per exemple una hipotètica versió il·lustrada del llibre en qüestió. Però en aquest cas en concret el que vam acordar va ser la cessió dels drets per publicar-lo en català. Li havíem demanat material, a partir d’aquí vam fer la selecció del que ha acabat sent el dietari sentimental, i com que ella escriu en català era lògic que el contracte fos per fer-ne una edició en català. La veritat és que ni ens ho vam plantejar, una traducció al castellà. També t’he de dir que segurament les paraules de l’autora s’han tret de context”.

El cert és que fins a la data Medusa no ha traduït al castellà cap dels llibres que ha publicat en català (ni al revés). I que tampoc no té previst fer-ho, tot i que no és descartable, adverteix Vergés. En qualsevol cas, la polèmica, de seguida explotada per altres mitjans, pot haver accelerat un boca-orella que ja havia començat a funcionar amb rara efectivitat però que no és la causa directa de la reedició, sosté: “Potser en notarem l’efecte a la segona edició, però la primera ja estava pràcticament esgotada quan va començar tot això”.

En fi, impertinències, cinisme i victimisme de l’autor(a) a banda, el millor que podem fer amb un llibre abans de descartar-lo (o d’elevar-lo als altars) és llegir-lo. I en el cas de Medusa, amb la garantia que si apareix en un catàleg on ja figuren Harss, Villaró, Hall, Pijuan i Rubio, mereix sens dubte que li donem una oportunitat. O dues.

L’artilleria, amb una quinzena de novetats, a punt per Sant Jordi

Si aquest Sant Jordi la literatura AND no bat rècords, poc li faltarà. Una dotzena d’autors de casa es plantaran al Dia del llibre amb novetat sota el braç. Anem és un any més el segell més prolífic, amb tres novetats en perspectiva: L’art de musicar la fusta (Sergi Mas), El camí cap a la Constitució d’Andorra (Josep Dallerès) i Història de la Seu medieval (Carles Gascón). Li segueixen Medusa, amb dues, Les ànimes sordes (Albert Villaró) i Muertos, ¿quién os ha muerto? (Iñaki Rubio), i Culturàlia (Clava-la, de Maria Cucurull, i Color dins la foscor, de Cecília Santañes), i ja amb una, Editorial Andorra (Shangahi Andorra, de Joan Peruga i Txema Díaz-Torrent), Aloma (Andorra i la Guerra Civil espanyola, de Pau Chica), Marinada (Aquí les penjaven, de Robert Pastor), Límits (Tot allò que no et vaig dir, de Noemí Rodríguez) i Masegosa (Festes i tradicions andorranes, de Fabiola Masegosa).