Deu ser la segona vegada que Trotalibros organitza entre nosaltres la presentació d’una novetat. I això que el  catàleg del meu amic Jan ja deu anar per la quarantena de títols. Un al mes, com un rellotge, des del gener del 2021. Lògic, que no prodigui les presentacions, si tenim en compte que tots els seus autors estan morts. Tots, menys un, el català Toni Sala, que sí que ha desfilat en alguna ocasió per aquí. En fi, que davant la falta de matèria primera, posem que parlo d’autors en carn i ossos, el Jan s’ha inventat una nova modalitat de presentació en què els protes són l’editor i el traductor, l’editor i l’il·lustrador –perquè Trotalibros, ja saben, té el bon costum d’il·lustrar els seus llibres– o tots tres a la vegada. L’excusa d’ahir a la Trenca era El chico perdido, de Thomas Wolff, la gran debilitat de l’editor, que s’estrena a més com a traductor amb aquesta novel·leta –per la mida no arriba a les 90 pàgines, i ens falta aquest terme tan útil i tan pedant que és nouvelle– i que es va fer acompanyar ahir per Marisa Muñoz, la correctriz, diu ella, l’últim filtre dels textos que publica Trotalibros (i Medusa) una vegada han sortit del traductor.

El chico perdido, doncs. Una mena de spin off de La mirada del ángel, la primera novel·la de Thomas Wolff (1900-1938) –res a veure amb Tom Wolfe– i un patracol de 800 pàgines –originàriament en feia el doble, perquè Wolff era un grafòman compulsiu que no escrivia 100 pagines si en podia escriure 500, o 1.000– que el va catapultar a la Divisió d’Honor de les lletres ianquis. Faulkner el va posar a l’altar, i Sinclair Lewis va vaticinar que seria el següent premi Nobel de les lletres angleses. No va tenir temps de complir els pronòstics perquè va morir amb 38 anys. Però sí que en va tenir d’acabar El chico perdido, que reprèn la història de la peculiar família de l’escriptor –el pare comercialitzava làpides mortuòries– però concentrant-se en un luctuós i molt concret episodi: la mort als 12 anys de Grover, un dels seus germans grans, quan Thomas en tenia 4. Grover és el chico perdido, i a la novel·la el sentim a ell de petit descobrint amb ulls com taronges les meravelles del seu poble, però sentim també com l’evoquen la mare,  Elisa, per a qui era el més llest, el més alt, el més carinyós i sens dubte el millor dels seus fills; la germana, Hellen, amb totes la frustració de no haver complert quasi cap de les expectatives que s’havia fet de jove, i el mateix Thomas, que torna convertit ja en escriptor cèlebre a la casa on va viure de petit i amb meticulositat proustiana exhuma els records dels pocs anys que van compartir.

El Jan ho té clar: de tots els autors que ha publicat, Wolff és la nineta dels seus ulls. I El chico perdido, quasi un accident. De fet, no tenia pensat traduir-lo, i molt menys publicar-lo. Però s’hi va sentir cridat, diu, quan va saber que seria pare: “És aleshores quan entra en joc la idea de la pèrdua, que és el gran tema de la novel·la, tot i que no l’únic. Resulta que amb l’amor de pare també neix la por de pare. I és així com em vaig posar a traduir El chico perdido. Per mi traduir és la forma més atenta de llegir, i va ser la manera d’endinsar-me de nou i amb la màxima intensitat en un relat amb què necessitava retrobar-me”.

El Jan, en fi, s’ha guanyat legítimament el dret que tot lector amb un mínim de curiositat s’aturi en qualsevol llibre que dugui el far de Trotalibros estampat al llom, per molt remot que ens soni l’autor,  amb la convicció que el temps que hi inverteixi haurà valgut la pena. Sempre pels camins menys transitats de la literatura i amb la heroica convicció que viure sense un llibre a la vora potser és possible, d’acord, però no saben el que es perden.