En el nom de la mare

Roger Casamajor debuta com a director amb una personalíssima versió de ‘Quatre dones i el sol’.

A molts els sorprendrà, però resulta que Roger Casamajor no s’ho havia mirat mai des de la platea. Sempre, sempre havia treballat dalt de l’escenari. Així que Quatre dones i el sol –la segona proposta de la Temporada conjunta, dijou i divendres al Claror– en constitueix també el debut com a director.

Era probablement qüestió de temps i per estrenar-se ha triat una obra que tenia cisellada entre cella i cella: la va descobrir fa trenta anys en la versió de Somhiteatre, i se li va quedar clavada tan endins que ho va tenir claríssim. S’estrenaria amb Quatre dones i el sol, probablement el drama més conegut de l’escriptor cerdà Jordi-Pere Cerdà (Sallagosa, 1920-Perpinyà, 2011). Per què? En primer lloc, diu Casamajor, perquè toca un tema universal, l’ànsia de llibertat personal. Però és que ho fa a més a través de quatre dones que viuen “engabiades” en un poble de muntanya que s’ha quedat sense homes perquè han anat a la guerra a fer el soldat: som al 1943 i que amb l’arribada d’un nou mosso viuran un triangle amorós que repeteix el patró d’un altre affaire que havia tingut lloc a la generació anterior, i que serà en aquest cas l’espurna que encendrà el desig de llibertat de les protagonistes.

Aquest anhel que constitueix el moll de l’os de l’obra és el que li permet al director oferir el muntatge com un “tribut” a la figura materna: “De fet, vaig triar el text per honorar la meva mare, i espero que es vegi reflectit en la funció”. I no és l’únic toc íntim de l’obra: des de l’inici del projecte, ara fa un any i mig, s’ha fet acompanyar per Pere Tomàs, ara com a ajudant de direcció i l’home que ara fa tres decennis “em va agafar de la mà i em va dir: vine aquí que farem teatre”. Amb Somhiteatre, és clar, on es troben els inicis del Casamajor actor. “Era una manera de tancar un cercle vital molt important per a mi”, diu.

Però, què veurem demà al Claror? Ja ens podem oblidar d’un drama rural de regust clàssic. Perquè Quatre dones i el sol no té res a veure amb això. De fet, Cerdà el va escriure per combatre els estereotips amb què el naturalisme havia marcat la muntanya i els seus rústics pobladors –pensin en Solitud, en La punyalada i similars–. La seva pretensió és alliberar-los d’aquest jou i presentar-los com a éssers individuals dotats d’un foc interior que els permet transcendir el destí que semblen portar escrit i trencar les cotilles socials, familiars i culturals que les oprimeixen.

Casamajor s’ha concentrat els últims mesos en aquest projecte i s’ha implicat en tots els aspectes creatius del muntatge, diu, des de l’escenogafia fins a la il·luminació, passant pel vestuari i les projeccions, amb l’objectiu d’aixecar “una proposta molt personal que espero que es noti a l’escenari”. En aquesta aventura produïda per l’ENA l’han acompanyat, a banda de Pere Tomàs, un equip essencialment local –Irina Robles (Vicenta), Jèssica Casal (Bepa) i Núria Montes (Adriana), totes tres sortides, diu, del càsting reglamentari– i la catalana Annabel Castán (Margarida), l’única que va haver d’anar a buscar a fora “perquè no vaig trobar a casa cap perfil que hi encaixés”. Diguem per acabar, i com a nota curiosa, que l’estrena de Quatre dones i el sol, el 1964 al teatre Romea de Barcelona, va comptar amb posada en escena d’Esteve Albert.

Aquell any en què els poetes van omplir tota una revista

Un parell d’anys abans de morir, el poeta i dramaturg Jordi-Pere Cerdà va participar en el número especial que la revista Àgora Cultural va dedicar a la poesia, i més concretament, a una quarantena de poetes d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya (d’una banda i l’altra de la ratlla). Aquesta publicació, del juny del 2009, va comptar amb una selecció de poemes inèdits de l’autor cerdà i va ser la base per a un parell d’exposicions consecutives a la Universitat d’Andorra, totes dues sota el nom d’UdArt Poesia, que van servir per mostrar l’obra d’autors contemporanis però de diferents generacions: des del mateix Jordi-Pere Cerdà (recordem que era el pseudònim d’Antoni Cayrol) fins a Àlvar Valls, passant per Teresa Colom, Josep Dallerès o Manel Gibert.

L’obra de Jordi-Pere Cerdà torna a Andorra, aquesta vegada amb la producció de l’ENA de Quatre dones i el sol. Qui li hauria dit a aquell jove de vint anys, que cap al 1940 va començar a escriure sainets en català, que vuitanta anys més tard la seva paraula encara seria viva i vigent? En aquells inicis com a dramaturg, l’autor tot just “va prendre consciència del poder emotiu de la llengua i l’extraordinària eficàcia del teatre”, segons exposa la bibliotecària de la Universitat de Perpinyà, Marie Grau, a l’estudi publicat al número 5 de la col·lecció Aïnes noves (Premses Universitàries de Perpinyà).

Quatre dones i el sol, escrita entre el 1955 i el 1961, encara pertanyia a una etapa literària marcada per la guerra, no només perquè parla del conflicte, sinó sobretot perquè com diu Grau “reflecteix l’anhel d’emancipació física i mental experimentat arran de la derrota”. Gaire diferent de la poesia tardana, publicada a Àgora Cultural? El mar contra la penya./Li conec els desigs,/n’he viscut els turments/ i la desesperança,/ el buit pesant del pit,/ el calmàs de la mort,/ l’angúnia de l’espera,/ quan neix en el silenci/ furtiu/ el plec de l’ona nova. Que ho jutgi en tot cas el lector.