“...que del seu nom no vull recordarme, vivia no fa molt temps un de aquells hidalgos de llança arraconada, rocí magre i goç caçador...” Amb aquestes paraules arrenca la primera traducció completa d’El Quijote al català, en versió d’Antoni Bulbena i —ja que concretem— publicada el 1891 a Barcelona per la Tipografia F. Altés. Duia per títol L’enginyós cavaller Don Quixot de la Manxa, es tractava òbviament d’un català prefabrià —les Normes ortogràfiques són del 1913— i el 1930 seria reeditada, ara pel llibreter Antoni López i en català normatiu. Cal dir també que hi havia hagut una versió anterior, del 1882 i en traducció d’Eduard Tàmaro, que es va quedar a mitges en plegar el diari El Principado, en què es publicava en forma de fulletó.
Totes tres edicions formen part de Quatre segles de Quixots, la sensacional exposició amb què l’ambaixada espanyola commemora des d’avui fins al 22 de maig el IV Centenari de la mort de Cervantes. Val a dir que la mostra, comissariada per Maria Martí, és una versió ampliada de la que el 2005 va acollir el Museu del Tabac, i es nodreix de la formidable col·lecció de Quixots de totes les èpoques i en tots els idiomes reunida pel bibliòfil Enric Palmitjavila. El primer Quixot català és tan sols una anècdota en aquest oceà llibresc, una seixantena d’edicions i més d’un centenar i mig de volums, que arrenquen amb l’edició francesa estampada entre el 1692 i el 1696 a Amsterdam, chez Abraham Wolfgang —Histoire de l’admirable don Quixotte de la Manche— i una de les últimes adquisicions de Palmitjavila, i conclouen el 2004, amb la reedició de l’edició comentada del Quixot per Martí de Riquer, inicialment publicada el 1944.
No hi busquin cap exemplar de l’edició príncep de Juan de la Cuesta (Madrid, 1605), ni tampoc de les primeres edicions en anglès (1612) i en francès (1614), tot plegat paraules majors, però sí que hi trobaran joietes com ara l’edició del 1780 a càrrec de l’impressor Ibarra, la primera encarregada per la Reial Acadèmia Espanyola (RAE); la del 1818, a càrrec de Cadell i Davies i considerada canònica per a la llengua anglesa; i la del 1819, amb il·lustracions de Rivelles, auspiciada de nou per la RAE i on per primera vegada la x cau i cedeix el lloc a la j avui reglamentària. No hi falta tampoc una edició francesa del 1869 amb els celebèrrims gravats de Gustavo Doré i, en el capítol de les curiositats, una traducció al francès —chez Pissot, París, 1779— de l’Amadís de Gaula, epítom de les novel·les de cavalleries que Cervantes pretenia parodiar amb el seu Quixot, i un exemplar de La nueva salida del valeroso caballero Don Quijote de la Mancha (1905), pintoresca seqüela escrita per Antonio Ledesma amb motiu del tercer centenari del Quixot, amb escapada en dirigible fins a la Seu, guerra amb el bisbe Laguarda i el nostre racó de món —el “populoso imperio de Andorra”, en diu— donat en feu a Juan Panza —rebesnét de Sancho— com a pagament pels serveis prestats. Iñaki Rubio en va fer un estudi pioner, ja que en parlem, al primer número de la revista Portella.
També hi ha, finalment, rareses, des dels microquixots —una edició peruana dintre de la col·lecció El libro más pequeño del mundo (2007) que cap al palmell de la mà— fins al disc amb la banda sonora que Juan Pardo va escriure per a la sèrie de dibuixos animats de TVE (1978). Completen l’exposició una col·lecció de gravats quixotescos de Subirachs, Dalí i Saura, i portades del Quixot en traduccions ben exòtiques com ara l’hebreu, braille, manxú i afrikaans i taquigrafia.