Diari digital d'Andorra Bondia
La cabana amb coberta metàl·lica, aixecada al segle XX, i l’orri dels pastors van ser fins als anys 20 les úniques construccions que hi havia al solar del Pas de la Casa.
La cabana amb coberta metàl·lica, aixecada al segle XX, i l’orri dels pastors van ser fins als anys 20 les úniques construccions que hi havia al solar del Pas de la Casa.
Vista d’Encamp des del telecabina d’Engolasters als anys 60: atenció als càmpings.
Vista d’Encamp des del telecabina d’Engolasters als anys 60: atenció als càmpings.

Encamp fa memòria


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Casa Valentí / ‘Una història particular’ / Francesc Pantebre / Arxiu Nacional / ‘Encamp, una història particular’

Francesc Rodríguez Rossa en recull a ‘Una història particular’ els episodis més signiticatius dels últims tres mil·lennis.

Altres parròquies podrien dir probablement el mateix. Si les parròquies parlessin, és clar. Però el cas és que no existia una monografia, ni tan sols una aproximació que recollís la història d’Encamp amb vocació global –és a dir, des dels primers assentaments humans, posem que cap al 2.500 abans de Crist a la Balma del llunci, fins a l’actualitat– i destinada al públic general. Fins ara, és clar, perquè això és exactament el que proposa Una història particular, escrit per Francesc Rodríguez Rossa –aquí, amb el barret d’historiador– i que ahir es va presentar al Comú d’Encamp, que és d’on va sortir l’encàrrec. El que més se li assemblava era Història d’un poble sense història, que Josep Brugat va publicar el 1966 però que es fixava només en el Pas de la Casa.

En qualsevol cas, ja no hi ha excusa, i el cert és que Una història particular és una mina, profusament i estupendament il·lustrat i dotat d’una bateria de notes que convé llegir amb atenció perquè van molt més enllà de les eixutes referències bibliogràfiques habituals i completen el text principal amb  suculentes anècdotes. Per exemple, quan l’autor intenta establir quan i per què neix el topònim del Pas de la Casa: doncs bé, en data tan reculada com el 1294 hi ha referència a l’“aigua de la Casa” en un conflicte pels límits entre la Cerdanya i Andorra. El nom complet, tal com el coneixem avui, es farà esperar al 1820, amb la traducció al català d’un document francès del 1735.

De fet, el capítol dedicat al Pas de la Casa és especialment ric: resulta que la cabana de pastor amb coberta de xapa que s’acostuma a posar a dir que va ser la primera construcció aixecada en aquells paratges no era la primera, sinó la quarta, perquè la van precedir les tres estructures de l’orri que encara sobrevivien quan va començar la urbanització del Pas: la primera barraca de fusta l’aixeca Miquel Montanya el 1936 per proveir les necessitats dels treballadors que rectifiquen la carretera que s’enfila fins al port d’Envalira i que s’hostatja –és un dir– en precàries construccions provisionals. Li seguiran una quinzena més fins que al 1947 la seva filla, Laura, renova el permís però ara amb la condició de construir un refugi “de pedra i bon material”. Les barraques a l’estil del Far West tenen els dies comptats. I cal esperar fins al 1960 perquè una reunió de poble faculti el Comú per establir el peculiar règim de cens emfitèutic a 70 anys avui vigent a la localitat. Atenció, perquè les clavegueres s’hi comencen a construir l’any següent. Assistir a les primeres passes del Refugi de Fra Miquel, que Joaquim Pereira obre el 1938, després d’uns anys de rodatge al xalet-refugi d’Envalira per compte de l’Esquí Club.

D’acord que la vocació generalista l’obliga a ser en ocasions obvi, especialment per al lector local, com quan explica institucions per a nosaltres elementals com són les parròquies. Però s’ha d’entendre –insisteix l’autor– que es tracta d’arribar a un públic ampli, i que el volum és tan sols un esbós sense cap pretensió d’exhaustivitat. De fet, un dels motius que expliquen la inexistència fins ara d’una monografia com aquesta és la desaparició de l’arxiu comunal: la casa comuna, que s’aixecava on avui hi ha l’oficina de la unió Pro-Turisme, se la va endur l’aiguat del 1937. Una pèrdua irreparable que condemna l’investigador que vulgui reconstruir la història d’Encamp a pouar, diu Rodríguez, en arxius col·laterals, i que és especialment feridora perquè el d’Encamp devia ser un dels arxius més ben proveïts: Brutails hi fa sovint referència a la Coutume.

Una història particular reprodueix documents pintorescos com les Ordinacions del 1946, les més antigues que es conserven, gràcies a l’aiguat, i que estableixen prohibicions com la de “tirar basures ni altres inmundicies al rambler de la carretera (deuran ser tirades a laltra part del muro)”, o “deixar montons de pedra i fusta pels carrers”, i s’adverteix els veïns que “el qui obrirà cloaques sens previ coneixement i autorització de l’Hble. Comú res se li abonarà”. No hi falten capítols dedicats a l’electrificació de la parròquia, que no va començar amb Fhasa, sinó amb la societat Unió Elèctrica d’Encamp, l’any 1921; als inicis de l’hoteleria, amb la Fonda Oros del pioner Beito Mas, a principis de segle XX, el remuntador; a Radio Andorra (1939) i Sud Radio (1964); al primer teleesquí, iniciativa de Francesc Viladomat (1957), el telecabina d’Engolasters, impulsat per Joan i Pere Puigsubirà a principis dels anys 60.

Queda molt per dir, i Rodríguez n’és conscient: Una història particular aporta un coneixement “bàsic i general sobre Encamp i la seva història, i ha de servir de base per a estudis globals i sectorials més aprofundits a partir de fonts històriques com ara els arxius notarials i els parroquials de Santa Eulàlia”. Però és molt, infinitament més del que teníem ahir, i ho poden completar a més amb Encamp Toponímia, que el mateix Rodríguez va coordinar el 2007.

Andorra
Encamp
Francesc Rodríguez
Paco Rodríguez
Una història particular
el Pas de la Casa
Brugat
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic