Si hem de buscar el moment de màxima esplendor de Radio Andorra molt probablement sigui la vetllada que cert vespre d'octubre del 1955 va tenir lloc a la Tour d'Argent, aleshores amb l'aura de ser el millor restaurant de París i per tant de l'univers. Es tractava de dipositar a les caves del local una càpsula del temps amb gadgets i records de les celebrities del moment i amb la consigna que no s'obrís fins passat un segle. Entre el centenar d'objectes que es van considerar dignes del cofre hi havia les sabatilles de la ballarina Ludmilla Tcherina, la ploma de Jean Cocteau, una carta manuscrita de Colette, una paleta que havia utilitzat Picasso... i, atenció, un disc amb la sintonia enregistrada: "Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra". Amb la cantarella de Lydia Linares, locutora estrella de l'emissora als anys 50, juntament amb Carmen del Monte, i totes dues presentadores de El concierto de los radiooyentes, probablement el programa més recordat dels 40 anys d'història de l'estació.
Va ser el moment culminant, però encara li quedaven a Radio Andorra bons anys al davant. El cant del cigne va ser amb tota certesa el méchoui en honor de la caravana del Tour a les instal·lacions del roc del Puy, el 5 de juliol del 1964, l'any de la pàjara d'Anquetil al coll d'Envalira que quasi li costa la carrera. A partir d'aquí comença una lenta decadència que culminarà el 2 d'abril amb la clausura de l'emissora decretada pel Consell General i executada manu militari.
La peripècia de Radio Andorra ens l'han explicat Gualbert Osorio a La història d'un mite que va fer història i Xus Lluelles a Una qüestió de sobirania, i ara és Sylvain Athiel qui la repassa a L'histoire secrète des grandes radios pyrénéennes (Privat), acabat de sortir del forn. De fet, Athiel conclou aquí la feina que va començar el 2009 amb Aquí Radio Andorra, on passava tota aquest material pel sedàs de la ficció. A L'histoire secrète se cenyeix als fets, que repassa de forma cronològica a través dels seus protagonistes i dels episodis que considera més rellevants, des de la creació de Radio Toulouse, el 1925, a quatre mans entre Léon Kierzkowzki i Jacques Trémoulet, el gran, fascinant i controvertit patró de Radio Andorra. I la tesi que sembla emanar del volum és que l'emissora va ser una excentricitat total, començant per la ubicació del centre emissor, al roc del Pui encampadà, que des del primeríssim moment del part, abans i tot, va concitar l'animadversió de l'administració francesa, que no podia concebre –ni tolerar– que aquells torracollons burlessin el monopoli estatal de la radiodifusió. Primer ho van intentar amb Radio Toulouse, ja s'ha dit, i quan van veure que no les tenien totes, van treure's de la màniga la solució andorrana. La culpa, de Paul Laffont, que seria el primer director de Radio Andorra, i d'Isabelle Sandy, que va ser qui els va obrir els ulls. El 7 d'agost del 1939 començaven les emissions de prova, i la programació regular, l'abril del 1941.
Des del primer moment l'Estat francès es va mobilitzar per fer la guitza a les ràdios perifèriques, amb Radio Andorra al centre de la diana. Pel civil i pel penal. Les amistats perilloses de Trémoulet –Athiel no oculta el doble joc que va fer durant la II Guerra Mundial per conservar Radio Andorra ni les bones relacions que va mantenir amb els nazis– li van costar una condemna a mort per col·laboracionisme, que òbviament no es va executar –de fet, va ser finalment rehabilitat– però que el va obligar a refugiar-se a l'Espanya de Franco, on va prosperar a l'ombra de Serrano Súñer, cunyat del dictador.
L'ordre era clar: enfonsar Radio Andorra. Com Churchill quan va ordenar la Royal Navy enviar el Bismarck al fons de l'oceà. Costés el que costés. A instàncies del president de la República, Vincent Auriol enemic declarat de Trémoulet, es va saturar la freqüència de Radio Andorra amb un emissor d'interferències, va ordenar a Louis Noguère la redacció d'un memorial de greuges i finalment se li va encendre la llumeta: crear una segona ràdio perifèrica a Andorra per fer ombra i si podia ser enfonsar l'original. Primer Andoradio, després Radio de les Valls i finalment Sud Radio, sota el paraigua de Sofirad i finançada generosament per l'Estat francès, i que després d'uns inicis titubejants, i amb la inauguració el 1964 del monumental centre emissor del port d'Envalira –el Concorde de les ones, li diu Athiel– a poc a poc li va anar guanyant terreny fins a arribar a eclipsar-la.
El final de tot plegat, quan el 1981 caduquen les concessions que el 1950 havia aprovat el Consell General, comportarà la clausura de Radio Andorra i el replegament de Sud Radio a Tolosa. Li va costar 40 anys, però França per fi s'havia sortit amb la seva i Radio Andorra havia callat per sempre. La paradoxa és que per acabar amb una ràdio pirata, Radio Andorra, la solució va ser crear-ne una altra de no menys pirata però amb benedicció oficial, Sud Radio.
