El document exhumat la setmana passada per l’historiador Joan-Lluís Ayala ha deixat una prometedora ressaca. Sí, home, la carta aquella en què l’arxipreste de les Valls, mossèn Josep Mor, notificava al Comú de la capital que les pintures murals de l’absis d’Engolasters que en van ser arrencades l’octubre del 1921 i que des de l’any següent s’exposen al que avui és el MNAC “no estan venudes, sinó que el Sr. Bisbe, portat dels bons fins que s’han exposat, ha determinat portar-les al Museu de Barcelona perquè es conservin millor i siguin vistes més fàcilment pels antiquaris, i així poder-ne treure més diners en cas de venda”.

Com ja apuntàvem aleshores, la confessió de mossèn Josep obre un nou escenari sobre la situació legal de les pintures romàniques d’Engolasters: i si efectivament no van ser venudes, com afirma l’arxipreste, i es va tractar d’una cessió? Per afegir-hi més confusió, recordin que el conjunt mural escaldenc només es va afegir de rebot i a última hora a la campanya de la Junta de Museus del 1919-1923 per arrencar el romànic pirinenc i endur-se’l a Barcelona: a la llista inicial no hi figurava l’absis d’Engolasters, que va ser una mena de premi de consolació quan els enviats de la Junta van comprovar que no es podien endur els frescos de Sant Pere del Burgat, al Pallars Sobirà, perquè el mossèn de torn ja els havia venut. Per compensar-ho, el Bisbat d’Urgell va oferir els d’Engolasters.

Els historiadors consultats, amb Ayala al capdavant, apuntaven la setmana passada la porta que s’acabava d’obrir gràcies a la franquesa de mossèn Josep: si efectivament els frescos d’Engolasters “no estan venudes”, sinó que es va tractar d’una cessió, dipòsit o figura similar, ¿podrien ser reclamades i eventualment restituïdes? Primer de tot, caldria demanar a qui les va arrencar el 1921 i les ha exposat des d’aleshores, que és el MNAC, quin és el títol legal que avala aquesta possessió, perquè es podria donar el cas que mossèn Josep hagués mentit el Comú per tranquil·litzar els ànims i que efectivament hi hagués hagut una compravenda, una transacció a canvi de diners. En aquest cas, el MNAC només ha d’exhibir el contracte per posar punt final a la controvèrsia.

El més probable és que sigui així, conclouen els historiadors consultats, però el document de l’arxipreste avala un dubte raonable: i si no va ser una compravenda, sinó un dipòsit? Per remota que sigui, conclouen, cal explorar aquesta possibilitat amb el següent raonament: “Si tot es va fer dintre de la legalitat i disposen del contracte, no han de tenir cap problema a mostrar-lo”. I així ho creuen des del Comú escaldenc, que ja ha iniciat gestions per comprovar-ho. 

El títol de propietat
De fet, el catàleg virtual del museu no aporta cap prova concloent i ho despatxa lacònicament així: “Adquisició de la Junta de Museus a la campanya del 1919-1923”. Però la millor notícia la va donar curiosament la sala del civil del Tribunal Suprem espanyol, que el 27 de maig va sentenciar de forma definitiva el llarguíssim plet que des del 2016 enfrontava el govern d’Aragó i la Generalitat per la propietat del que queda del conjunt romànic del monestir de Sixena (Osca), que des del 1940 s’exposa també al que avui és el MNAC. Per resumir, el Suprem espanyol ratifica les sentències en les instàncies inferiors que donaven la raó al govern d’Aragó, en ratifica la propietat dels fresos i n’ordena la restitució. Naturalment, la Generalitat ja hi ha posat objeccions tècniques i el govern aragonès n’ha demanat l’execució forçosa, que previsiblement li serà abans o després reconeguda.

Però el que ens interessa d’aquest cas, seguint el raonament dels historiadors consultats, són les possibles analogies amb el conjunt d’Engolasters. La sentència dictamina que el MNAC mai va ser propietària de les pintures de Sixena i que tampoc no pot al·legar-se la propietat per usurpació, l’últim cartutx que li quedava a la pinacoteca catalana, que al·legava que l’acció reivindicatòria ja havia prescrit. Ho fa exactament al punt 9.3 de la sentència i en els següents termes: “Las recurrentes reconocen que el MNAC no ha poseído nunca las pinturas murales de la sala capitular del monasterio de Sijena a título de dueño (...) En la propia página web de MNAC se hace constar que la forma de ingreso de las pinturas murales que fueron arrancadas en 1936 fue mediante ‘depósito de la comunidad de religiosas sanjuanistas del monasterio de Sijena, 1940’. En consecuencia, y dado que el MNAC no ha poseído nunca a título de dueño las pinturas reivindicadas, la acción reivindicatoria de la comunidad religiosa propietaria del monasterio para recuperar las pinturas de su sala capitular no ha prescrito”.

Tornant a Engolasters, tot depèn, conclouen, que existeixi o no el títol que acredita la propietat del MNAC sobre els frescos escaldencs. I també de la voluntat política de remoure el cas, perquè –recordin– la titularitat de les nostres esglésies, així com dels béns litúrgics que s’hi conserven o que s’hi havien conservat, correspon al Bisbat d’Urgell, que és qui el 1921 va alienar els frescos d’Engolasters. La qüestió és si els va vendre al MNAC, com ens havien assegurat fins ara, o si els hi va dipositar, com diu clarament mossèn Josep. Perquè les pintures, segons l’arxipreste, “no estan venudes”. I si no estan venudes, no pertanyen al MNAC.