Engolasters: i si va ser una cessió?

Diu que s’atrapa més aviat a un mentider que un coix. Doncs és així encara que hagin de passar cent anys, com és el cas que de seguida els expliquem. La versió oficial sosté que el Bisbat d’Urgell, que n’era el titular, va vendre el 1922 a la Junta de Museus de Barcelona les pintures romàniques de l’absis de Sant Miquel d’Engolasters, datades el 1160 i atribuïdes, atenció, al taller del Mestre de Santa Coloma. Va ser el primer dels nostres conjunts romànics que va marxar camí de l’exili. El seguirien entre d’altres, i amb destinacions diferents, els de Santa Coloma, Sant Esteve i Sant Romà de les Bons. La versió oficial, tornem-hi, insisteix que va ser una transacció comercial, discutible, per no dir escandalosa, des de la perspectiva actual, però legítima segons la legislació del moment. Així consta de forma explícita al catàleg del MNAC de Barcelona, on actualment s’exposen: “Adquisició de la Junta de Museus en la campanya del 1919-1923”. I que, per tant, es tracta d’operacions inobjectables des del punt de vista legal. Però, i si no es va tractar pròpiament d’una compravenda? I si va ser una cessió, el Bisbat en va conservar la propietat i per tant en pot reclamar la restitució?

Perquè això, que va ser una cessió amb totes les lletres, és el que més que suggerir, afirma l’arxipreste de les Valls –“d’Andorra la Vella”, diu ell– en el sensacional document exhumat per l’historiador Joan-Lluís Ayala als fons abissals de l’Arxiu Nacional. Un document –en tornarem a parlar de seguida– que obliga a replantejar i a qüestionar l’estatus legal dels frescos d’Engolasters. L’arxipreste de l’època, Josep Mir, que el firma, notifica al Comú l’acord del Bisbat d’Urgell per arrencar els frescos d’Engolasters i endur-se’ls “al museu que la Mancomunitat de Catalunya té a Barcelona”. Al parc de la Ciutadella, per concretar. El revisarem en detall, però la part sens dubte més suculenta ve a continuació dels “pactes” que acompanyen el conveni, i diu així: “Ab lo que pot veure’s que les pintures no estan venudes sinó que el Sr. Bisbe, portat dels bons fins que s’han exposat, ha determinat portar-les al Museu de Barcelona per a que es conservin millor i siguin vistes més fàcilment per els anticuaris i aixis puguer-ne treurer més diners en cas de vendam quin producte s’invertirà per a les necessitats de les iglesias de la parròquia”.

El document porta la firma de l’arxipreste i està datat el 15 de febrer del 1922 a Andorra la Vella. Naturalment, cal retenir la primera frase, “Ab lo que pot veures que les pintures no estan venudes”. Sorprèn d’entrada la insistència de mossèn Josep a deixar clar que el conjunt mural no és objecte d’una transacció comercial, que no marxa a canvi de diners, sinó “per a que es conservin millor”. Senyal inequívoc que el Comú del moment tenia lògicament la mosca rere l’orella i que li interessava resoldre qualsevol dubte sobre aquest extrem: “Les pintures no estan venudes”, diu explícitament. És clar que abans d’arribar aquí s’estén en les circumstàncies que envolten l’operació. Diu l’arxipreste: “Habent arribat al coneixement de l’Il·lustríssim Sr. Bisbe que les pintures de la capella d’Angolasters tenien algun mèrit i per a que dites pintures no s’arribessin a perdrer i fer-se malbé ab l’acció del temps i d’altre modo, ha determinat i fet contracte ab escriptura ab el Museu que la Mancomunitat de Catalunya té a Barcelona per que puguen traurer-les”. Immediatament després transcriu els pactes que regiran el contracte: en cap d’ells s’al·ludeix a una contraprestació econòmica, com ell mateix consigna blanc sobre negre: “Ab lo que pot veure’s que les pintures no han estat venudes”. Segons les clàusules del contracte, “el Museu traurà dites pintures en la forma moderna que s’ha descobert per a que’s conservin intactes tal com estan i se’ls emportin a Barcelona, tot a costa del mateix Museu”.

Es fixen també les condicions d’exhibició: “Deurà guardar-les i exposar-les al Museu ab un lletrero al peu que digui ‘Pintures de la capella d’Angolastrs d’Andorra’ i conservar-los en lo estat en que’s trovan”. A la tercera i última hi figura l’única al·lusió a una hipotètia però futura alienació: “En cas de venta, s’adjudicaran al millor postor”. Aquesta clàusula lliga amb la previsió que, exposant-les al parc de la Ciutadella, se’n podran treure “més diners en cas de venda”, però a la vegada, i precisament, està reconeixent que el contracte amb el museu no és una venda. I si no és una venda, es demana Ayala i es demana també un altre historiador que prefereix mantenir l’anonimat, què és? Una cessió, com indica clarament l’arxipreste quan diu que el bisbe ha determinat “portar-les” al Museu de Barcelona? I si es tracta d’una cessió, se’n podrà reclamar legítimament la restitució? Podríem estirar aquest fil per reobrir el cas del conjunt mural d’Engolasters, que fins ara semblava blindat rere l’“adquisició” per la Junta de Museus?

Dubtes raonables
La clau, diuen els historiadors, és si existeix –i si s’ha conservat– el contracte entre el Bisbat i la Mancomunitat de Catalunya a què mossèn Josep al·ludeix en la notificació al Comú però del qual tan sols transcriu els tres “pactes” acordats. Davant del dubte raonable que plantegen les paraules de l’arxipreste, al·leguen els historiadors, caldria demanar al MNAC que aportés còpia del contracte per comprovar si hi va haver contraprestació econòmica, i per tant va ser una venda, o si, en cas contrari, va ser una cessió. Hi cap perfectament el cas, adverteixen que la notificació de mossèn Josep fos només una pantalla, una manera de tranquil·litzar el Comú de la capital davant de les sospites fundades que el bisbat s’estava venent el patrimoni litúrgic, i que en realitat els frescos van ser fruit d’una transacció amb tots els ets i uts. En aquest cas, però, el que tindríem és que hauríem enxampat tot un arxipreste en flagrant mentida. No és en absolut impensable, perquè quan hi ha dinerons pel mig tots perdem el món de vista. Però com dèiem al començament, s’agafa més aviat un mentider que un coix, encara que hagin de passar cent anys.

El document conclou amb una clàusula retòrica –“Lo que comunico al Honorable Comú a fi de que’s digni manifestar-me si hi trova algun inconvenient que degui exposar-se al Sr. Bisbe”. La llàstima és que no en consta la resposta, o potser no l’hem sabut trobar, i ens quedarem per tant sense saber si el Comú es va deixar convèncer pels sospitosos arguments de l’arxipreste o si va donar una mica més de guerra. En qualsevol cas, els frescos d’Engolasters van acabar marxant. Un altre dubte que reobre el document exhumat per Ayala és quan: segons el catàleg de Benvigudes a casa vostra!, les pintures d’Engolasters van ser arrencades pels restauradors Arturo Cividini i Franco Steffanoni l’octubre del 1921, “i el 10 de novembre ingressaven al museu per ser traspassades tela i exposades sobre un suport de fusta i guix que encara avi reprodueix l’absis de l’església andorrana”. Resulta que el document de mossèn Josep, on es notifica l’acord però que sembla suggerir que els frescos encara es troben in situ, està firmat el 15 de febrer... del 1922.

El cert és que tot en el cas del conjunt de Sant Miquel és anòmal. Com es detalla al mateix catàleg de Benvingudes a casa vostra!, aquestes pintures no formaven inicialment part de les llistes de la Junta de Museus. Durant els complexos tràmits amb el bisbat d’Urgell, aquest va oferir-les a la Junta a canvi de les pintures de Sant Pere del Burgat, que havien estat ja adquirides pel col·leccionista Lluís Plandiura, qui poc temps després seria també el propietari de les pintures de Sant Romà de les Bons”.

Per resumir: que Engolasters va ser una mena de consolació, un segon plat que el Bisbat va oferir quan es va veure en la impossibilitat de vendre els frescos pallaresos. Tot és tan fosc, tan tèrbol, que el document exhumat per Ayala justifica sobradament reobrir el cas.