Torna aquest vespre al Prat del Roure –s’hi va estrenar el 2005– i amb una formació de luxe –percussió, guitarres i piano– per celebrar el 35è aniversari als escenaris.  Hi repassarà els hits d’una carrera que té en ‘Cançao do mar’ el punt d’inflexió, i en Morricone un dels àngels tutelars. Ahir en va repassar l’obra i la figura en un cara a cara amb la periodista de La Vanguardia Maricel Chavarria. Si no fan pressió no cantarà ‘Soledad’, però sí ‘Amapola’.

A ‘Perfil’ va incloure-hi una cançó seva. Li agrada, compondre?
Molt, i ho he fet des dels inicis. Sabies que de petita volia ser periodista? M’hauria agradat... si no m’hagués dedicat al fado, és clar.

Enregistrarà un dia un disc amb temes propis?
Si les reunís totes, potser em donaria per a un disc doble. Alguna vegada ho he pensat, però de moment es queda al calaix de les bones intencions.

Puc tenir l’esperança que toqui aquesta nit ‘Soledad’, que cantava Amália i que ningú fins ara havia enregistrat ? 
Doncs no ho tinc previst. No hi caben totes...

Digui’m com a mínim que ‘Amapola’, sí...
Aquesta, segur que sí, i Cançao do mar també, però no et diré el repertori. Vull que sigui una sorpresa.

Ja estic més tranquil. Escolti, vostè va ser la primera a gravar ‘Amapola’ en portuguès. Com pot ser, això?
A mi també em semblava increïble, quan ho vaig descobrir. Però de tant en tant tinc bones idees.

Recomana escoltar-la havent vist prèviament l’escena de ‘Érase una vez en América’ en què el petit Noodles espia l’assaig de Deborah a la rebotiga?
El que recomano és veure Ennio, el documental que Giuseppe Tornatore li va dedicar a Morricone.

És injust que el recordem, sobretot per les bandes sonores del ‘spaguetti western’?
Morricone va escriure moltíssim, bandes sonores, simfònic, contemporani, i quasi tot, molt interessant. I ara em ve al cap les composicions que va dedicar a la Bíblia. Tota la seva obra és un diamant enorme, gegantí, era com si pogués contactar amb altres dimensions.

A la vegada, sabia arribar a un públic massiu i no necessàriament entès.
Exactament. La seva música és en aparença molt simple, però quan la intentes tocar t’adones que no ho és en absolut. Aquí rau el seu secret.

Quina faceta seva li agrada més, la simfònica o la de compositor de bandes sonores?
Me n’agrada tota l’obra, perquè és amb aquesta perspectiva global com s’ha d’abordar, en la meva opinió. En certa forma és com Pessoa, que tenia tots aquells heterònims. Morricone també, i no m’agrada més un que un altre. M’agraden tots.

Si la poso entre l’espasa i la paret i li demano que esculli una de les seves obres?
La Missió, sens dubte.

Vostè, que li deu tant a Amália, no creu que ha acabat fent ombra a altres fadistes de la seva generació? Penso en Herminia Silva, a qui també recorda a ‘Perfil’?
No és del tot just plantejar-ho així. Amália es va embarcar en una carrera internacional perquè tenia la qualitat i l’ambició. Amb això no estic dient que Herminia no en tingués, perquè en tenia, però tampoc n’hi havia gaires més amb prou qualitat. Herminia, insisteixo, sí. Potser va preferir quedar-se a casa menjant cargols fregits.

No la podem culpar per això.
En absolut. La culpa és cosa de l’infern.

Molts ens creiem que en sabem alguna cosa del fado, i no vam descobrir Fernando Mauricio o Alfredo Marceneiro fins que vostè no ens els va servir.
El coneixies sense saber-ho, perquè Alfredo va ser el compositor de molts dels primers fados que va cantar Amália, a banda de moltes melodies avui tradicionals. I a Fernando li deien el rei sense corona. Ha donat nom a una escola que canta seguint el seu estil.