És ell qui ens va ensenyar a mirar enlaire i a descobrir que entre un bosc d'edificis sense suc ni bruc se n'aixecaven un grapat amb nom i cognom i a l'altura de la millor arquitectura catalana i espanyola del segle XX. Ho va explicar primer al seu blog i ara a 'El darrer segle i mig d'arquitectura andorrana'. No recuperarem Casal i Vall, però si sabem el que tenim, diu, podem evitar que torni a passar.

Vostè va pel carrer i només fa que veure edificis sensacionals. A mi em passa com a Pla, i la majoria em semblen simplement funcionals, si no mediocres.
Bohigas deia que només el 5% del que es construeix és arquitectura. La resta, no. Però  això no passa només aquí i és exactament igual en qualsevol altre àmbit artístic. M'agrada el que veig? Depèn. Hi ha dies que et lleves i penses qui és aquest paio horrorós que t'observa al mirall, i altres dius, home, doncs tampoc està tan malament. Amb la nostra arquitectura em passa el mateix.

Aquest 5% ens ha costat molt, però molt de veure. De fet, ha hagut d'arribar vostè a obrir-nos els ulls.
Pensa que el nostre paisatge urbà està format de forma molt majoritària per edificis construïts al segle XX. I per una simple qüestió estadística, de la quantitat n'ha de sortir alguna cosa de qualitat. Posar-lo en valor està bé. Borges deia que estava més orgullós del que havia llegit que no del que havia escrit. Borges! Doncs a mi, salvant les distàncies, em passa el mateix. M'encanta anar descobrint edificis, i resulta que també és la meva professió. Com a arquitecte sé perfectament el que costa: acabar un projecte ja és un èxit; i si té una mica de gràcia, ja ni t'ho explico.

Exagerava, Pla, quan definia el nostre urbanisme com a "mediocre, caòtic i suburbial"?
Absolutament. Per sort o per desgràcia, en aquest aspecte tampoc no som diferents als països del nostre entorn. I som tan petits que el més interessant de la nostra arquitectura és un reflex del que es fa l'exterior. Pensa en l'intent de fer un Guggenheim a la Massana: és un intent d'estar al mon.

Ens hem de penedir d'haver deixat passar l'oportunitat de tenir un Gehry? Ara ja estaria pagat.
Hauria estat bé? Sí. Però atenció, l'efecte Guggenheim a Bilbao no es va repetir enlloc  més. Hauria exercit com a ganxo d'un cert turisme, però difícilment en la mesura que ho va fer a Bilbao. Per tant, caldria veure si la inversió hauria justificat els resultats. Perquè amb aquesta gent no pots tirar curt: els preus es dupliquen o es tripliquen sempre. Estàs pagant un artefacte únic. També et diré que el Guggenheim no és el tipus d'arquitectura que més m'agrada. Però ven.

Torem a Pla: segons ell, després del romànic, res. Potser alguns hi afegirien el granit. I prou. Per què?
Perquè no ens havíem preocupat d'aixecar els ulls de terra. Al capítol andorrà d'Arquitectura milagrosa, el llibre de Llàtzer Moix, hi surt el ministre de Cultura de l'època dient exactament això. Però això és ara. Fins fa poc més d'un segle el romànic era un estil menor, per no dir menyspreuat. D'aquí que ens venguéssim els frescos per cinc cèntims. 

Per què no tenim barroc?
Tenim una col·lecció estupenda de retaules barrocs, però no esglésies. Potser no hi va haver els diners o no hi va haver l'empenta. Potser perquè les tendències se superposen i aquí arriben sempre amb molt de retard. El pont de la Margineda, de tradició romànica, és del segle XV, quan a França ja han deixat el gòtic! 

El primer arquitecte que treballa a Andorra?
Cèsar Martinell, al segon decenni del segle XX, amb la Casa dels Russos. Va ser el seu primer projecte després de sortir de la facultat. 

I casa Molines, cal Cintet, casa Rebés?
L'arquitectura és un reflex del que som i del que pensem. Aquí passem de l'arquitectura vernacular a aquesta primera arquitectura burgesa, amb una intenció estètica i també de classe. Quan els titulars de les cases fortes veuen el que s'està fent a la Seu i a Barcelona volen reproduir-ho a casa, perquè ells també volen ser moderns. I ho reflecteixen a les façanes, amb cantoneres de falsos carreus, esgrafiats, arrebossats... Volen projectar a la vegada cultura i poder.

Ens vam carregar casa Palau i ens vam carregar Casal Vall. Es pot evitar que repetim aquells terribles errors? 
Ciutadans i administracions hauríem de ser conscients que el patrimoni no s'acaba fa dos segles. Si no hi ha una vindicació d'aquestes edificis, un estudi i un coneixement, és impossible ser conscients del seu valor i per tant protegir-los. Quan es discutia el destí de Casal i Vall vaig anar al ministeri a advertir que era una construcció singular. Però aleshores no sabia qui n'era l'autor. No tenia arguments per defensar-lo, més enllà del meu gust particular. Aquest esbós inenta subsanar aquell buit.

Què protegim?
Cal saber de què estem parlant: si d'un estil tenim molts exemples, preservem-ne els més significatius els més singulars. No podem pretendre conservar-ho tot. S'ha de ser realista. 
Casa de la Vall: calia eliminar les visuals des del fons de vall?
No.

I per què ningú no va aixecar aleshores la veu?
Mea culpa. A mi el nou Consell em sembla arquitectònicament interessant, però el cert és que es van perdre les visuals. Es podria haver fet d'una altra manera.

Quina autoritat els queda a les administracions quan després d'això exigeix als particulars que ells si que han de respectar alçades, visuals i tot el que calgui?
Poca. L'administració hauria de ser exemplar i en casos com aquest no ho va ser.

Les torres d'Emprivat, son una solució audaç i sostenible o un nyap urbanístic i arquitectònic?
La torre és una tipologia aliena al nostre entorn cultural. No és com a Itàlia o a Etiòpia. D'una banda hi ha un problema sentimental, de no sentir-ho com a propi. A l'arquitectura també hi juguen els factors emocionals. De l'altra, les hem convertit en el símbol de l'especulació i de la construcció desaforada. No ajuda. Però ara et faré una pregunta: si tu passeges entre les torres, tens més o menys sensació de densitat que si passeges per Riberaygua?

Menys.
Efectivament. Això hauria ser positiu, no?  Mes enllà del gust personal, només els trobo dos problemes: un, que no s'hagi pensat en conjunt, unes línies comunes que les dotessin d'un cert aire unitari, com va passar a la Vila Olímpica de Barcelona, on Oriol Bohigas va donar unes directrius generals que van haver d'adoptar els arquitectes que projectaven cadascuna de les illes de la Vila. T'hi passeges i no és un poti poti.

Aquí ho serà?
Molt m'ho temo, perque a Emprivat no hi ha hagut aquesta visió global i prèvia. L'altra qüestió és que les dues o tres primeres plantes s'han edificat quasi sobre la totalitat de la pacerl·la. Quasi, dic. Si les torres haguessin anat de dalt a baix, sense aquesta mena de sòcol, hauria generat una major sensació d'amplitud, que és suposadament l'objectiu de les torres: densifiques per alliberar espai. Perquè la densitat és més sostenible que l'extensió. La proliferació d'urbanitzacions enfilades a Anyòs o a Engolasters implica fer-hi arribar tots els serveis, i després, tot de gent que hi puja i en baixa. En realitat, el més sostenible seria una torre d'un quilòmetre d'alçada on visquéssim i treballéssim les 90.000 persones que som a Andorra. Alliberaríem tot el territori i no ens desplaçaríem. Entenc que això és una utopia. De fet, potser una distopia. Però la taca d'oli, la ciutat americana en extensió és molt menys sostenible. Com és menys sostenible Sotogrande que Benidorm, per on passen no sé quants milions de turistes l'any.

El Top 3 del nostre segle XX?
Tinc una debilitat per Delso Calavia: l'edifici que fa cantonada a la Unió amb Meritxell,  la seu de la Companyia Andorrana d'Assegurances, també a Meritxell, i el bloc d'habitatges a Verge de Canòlich, a Sant Julià, em semblen  sensacionals. És un dels nostres millors arquitectes del segle XX. Com deia Miguel Fisac, l'arquitectura ha de ser funcional, sí, però ha de tenir alguna cosa més. Delso Calavia té aquesta cosa més. Compara'ls amb la majoria de blocs de Riberaygua. Més: l'edifici Els Arcs, a la Massana, i l'església de Sant Jaume dels Cortals, a Encamp, tots dos de Manel Pallarés; l’edifici Aixàs, de Pere Aixas, a Andorra la Vella, i el futur el centre de tecnificació d’Ordino, de Marc Monegal. Tenim un patrimoni arquitectònic, però cal ser-ne conscient, conèixer-lo. És l'unica manera de valorar-lo, estimar-lo i protegir-lo.

Meritxell?
He rumiat si dir-te'l. Més enllà dels meus gustos personals, és el nostre primer exemple d'arquitectura icònica, la primera vegada que es busca de forma conscient construir un edifici monumental.

I els d'aquest segle nostre que un Dilmé del futur ressenyarà per fer-los-els veure als nostres nets?
Ha passat el moment de les grans baluernes emblemàtiques d'arquitectes estrella i anem cap a una arquitectura sostenible i social. L'arquitecte no deixa de ser un professional que passa a net, a totxo, les inquietuds de la societat en què viu. Al final, l'urbanisme no depèn dels arquitectes sinó dels polítics, que son els que permeten o auspicien que es construeixi de forma més o menys sostenible, que es faci més o menys vivenda, un urbanisme més o menys dens. Edificis com el Node, de Xavier Orteu, a el refugi d'Illa, d'Altura, no sé si quedaran però crec que marquen una tendència.

L'horror vacui dels nostres governants: per què treuen els cotxes de Carlemany i de Meritxell i de seguida l'omplen de mobiliari urbà, com si els fes nosa el buit i el silenci? No ho entenc.
Fatal. El catedràtic Luis Fernández Galiano diu una cosa molt interessant referit a això: hi ha una qüestió prèvia a l'urbanisme, que és la urbanitat. Despullar l'espai urbà de soroll, de contaminació visual. És una de les revolucions pendents. I no costa res. Està bé això de projectar edificis intel·ligents que consumeixen molta menys energia, però abans de tot hi ha la urbanitat entesa com ell proposa. Resumint: que a mi també em molesta aquest horror vacui.

L'ascensor de Radio Andorra:  sorprèn que fos vostè qui el projectés. Avui, el tornaria  a fer igual?
Quan acabo una cosa, per exemple aquest llibre, ho tiraria a terra i ho tornaria a fer. Això d'entrada. Sempre es pot fer d'una altra manera i millor. Aquell ascensor és el que pensava que tocava en aquell moment, quan es demanava de resoldre un problema d'accessibilitat per al que, recorda, havia der un museu. Recordes Peggy Sue se casó, de Coppola? La protagonista du una vida gris i anodina, amb el seu marit i els seus fills. Té l'oportunitat de tornar enrere, al ball de l'institut que va marcar la seva vida, i començar de nou. Ho fa. I acaba duent una altra vida gris i anodina.

Li demanava per l'ascensor de Radio Andorra.
Sí. I indiscutiblement té una virtut: no toca l'edifici i el dia que algú ho decideixi es tirarà a terra i no passarà res. És absolutament reversible. I això és indiscutiblement una virtut. Que no té, per cert, la reconstrucció del campanar de Sant Vicenç d'Enclar.

Casa de la Vall: consignes de banda, l'hagués arrebossat, per tornar-li l'aspecte que tenia fins a la reforma del 1962 que va deixar la pedra vista de la façana?
No. La reforma és tan brutal que ja forma part de seva idiosincràsia. I retornar-lo a l'estat original eliminaria gairebé el que queda d'aquella primitiva Casa de la Vall. No podem tirar enrere.

Tampoc a Sant Vicenç d'Enclar.
Tampoc. Però aquí el que critico és que es va perdre una oportunitat de fer-ho bé.

Com caldria haver-ho fet?
El campanar és nou. Si en volíem mantenir l'esperit caldria haver-lo construït amb la mateixa tècnica. És a dir, un mur de dues fulles en paral·lel, i no l'encofrat a una cara revestit de pedra. El resultat, és autèntic? És original?

Ho és?
El campanar ja no és l'original, perquè va caure. Però podria haver sigut autèntic, si s'hagués reconstruït segons la tècnica amb què es va aixecar. Ara no és ni una cosa ni una altra, encara que tingui el mateix aspecte. Que les pedres siguin o no les originals i estiguin més o més o menys al mateix lloc, que s'hagi reproduït aproximadament el fragment d'arrebossat és el de menys. El que tocava era construir-ho de la mateixa manera. I no s'ha fet.

Què queda? Un pastitx?
Per mi, sí. Com el Poble Espanyol i com el barri gòtic. Precisament, l'arquitecteque que va dirigir la reforma de Casa de la Vall del 1962, Ros de Ramis, va ser el que va rematar la invenció del barri gòtic. 

Aquí es va inventar la pedra vista.
I per això la reforma del 1962 s'inaspira en els paradors de turisme que començaven a proliferar a Espanya a l'època. El que es pretenia era satisfer el turista barceloní que volia veure pedra vista, que per ell és el súmum de la rusticitat. I li donen pedra vista. Es crea un mite. Com anteriorment es va fer amb el romànic, que és l'arquitectura nacional de Catalunya, quan en la meva opinió el gòtic és molt superior. I no li fan ni cas.