Entre Pequín i Moscou, la Seu

Pell, l’anterior llibre de fotografia de Joan Ganyet, era un homenatge a les ciutats del Mediterrani seguint el consell de Leonardo da Vinci: deixeu que els vells murs parlin. Així que ara tocava canviar totalment d’escenari i de figura-guia, per això el fotògraf (i exalcalde) ha confegit Tolstoi. Traces. “Sempre he estat un amant del poble rus, la literatura russa i el paisatge rus”. I un dels moments àlgids de la vida va ser per a ell el viatge que va fer a bord del Transsiberià amb l’exambaixador Eugeni Bregolat. De Pequín a Moscou. Grans estepes, inacabables boscos de bedolls, els gegantins Urals que empetiteixen la serralada pirinenca.
    
Això conté el llibre (editat per Salòria i presentat ahir a la sala Sant Domènec) per una banda. Per l’altra, aquesta interrelació entre la fotografia i la literatura: “Sempre m’han interessat les fronteres difuses” entre les disciplines, com la fusió entre arquitectura i escultura dels temples grecs, o l’obra d’art total que és l’òpera. “Tinc la vocació de buscar aquestes connexions, i m’ha semblat que tenia tot el sentit fer un homenatge a Tolstoi connectant directament Guerra i pau, la seva obra potser culminant, amb fotografies”. És a dir, resumeix, que el llibre amb què Ganyet torna a la palestra és una interpretació gràfica d’aquella novel·la immensa (en tots els sentits).
    
Per fer-ho, va triar dues línies complementàries: escenaris de fets d’armes de la invasió napoleònica a Rússia i les descripcions “formidables” que fa Tolstoi del paisatge rus, “un dels més bells de la Terra”. Més enllà encara, hi afegeix: “Tolstoi arriba a crear el paisatge amb la força de la narrativa, crea un imaginari col·lectiu”.
    
Però el paisatge rus i de les batalles (Borodino, la possiblement més cèlebre) passa pel sedàs tècnic del fotògraf i vira cap a l’abstracció. “No és que parli de grans batalles precisament, sinó fets d’armes i de la relació entre els personatges”, de la soldadesca russa a la barreja de nacionalitats de la Grande Armée que comandava Bonaparte. I que va sortir tan malmesa. “Però no he buscat una relació directa, amb aquestes fotografies abstractes, sinó de buscar una comunió entre il·lustració i text, a vegades més evident que d’altres”.
    
Per reblar-ho tot, tres prologuistes:  Julio Quílez, historiador i director de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell; Bregolat, amb tot el bagatge de coneixements i anècdotes que depara el relat d’un viatge en vaixell pel Volga, i l’arquebisbe Joan-Enric Vives.