"El meu somni era obrir una escola de teatre. Vaig estar molt de temps donant-hi voltes i no em decidia. Però quan vaig trobar el local adequat [a Príncep Benlloch, a escassos 50 metres de la seu actual d'Entreacte] em van passar els dubtes i m'hi vaig llençar de cap".
Això era el setembre del 2016, i a aquell primer curs d'Entreacte s'hi van apuntar una vintena de nens i nois. Durant aquests deu anys n'hi poden haver passat prop de dos centenars, inclòs el grup d'adults, que va arrencar dos anys després. Mercè Canals, que n'ha sigut l'ànima des del primeríssim moment, no començava en realitat de zero. Feia quinze anys que impartia extraescolars, primer al Sant Ermengol, després a altres centres i també a l'Aula de Teatre de la capital, a l'Espai Jove d'Escaldes i a Canillo: "Em coneixien, sí, però a l'hora de fer el pas és inevitable tenir una mica de por".
La por de seguida va quedar enrere, i la fórmula ha funcionat. El seu somni es concretava en un objectiu fonamental: "Tenir el meu espai, aixecar els meus muntatges sense haver de dependre de l'aprovació de tercers. Això, d'una banda. De l'altra, transmetre la passió que sento pel teatre, que Entreacte sigui un espai de creació on els nens se sentin lliures. Que l'estimin, des de l'escenari i també des de la platea, com a espectadors". Aquests deu anys d'Entreacte s'han traduït en una trentena d'espectacles. La majoria, no només dirigits, sinó també escrits per Canals, que s'ha destapat com una autora prolífica: la pròxima tongada, del 14 al 17 de maig al Comunal, amb els muntatges de fi de curs dels sis grups d'aquest any. Immediatament després començaran els assajos per l'espectacle del 10è aniversari, que vol estrenar a finals de juny. Ho diu i toca fusta, perquè ja saben que els artistes tenen aquestes coses: des del groc, color proscrit a l'escenari, fins al molta merda just al moment abans de pujar-hi.
Què té, el teatre, que enganxa d'aquesta manera els que el tasten? "Als nens el que els agrada és posar-se en la pell d'un altre. Veure què se sent, com actues quan no ets tu. Això des d'una perspectiva diguem interior. A la vegada, sempre els dic que actuar és un cos a cos amb l'espectador. Són ells a l'escenari davant del públic. No hi ha escapatòria: si sorgeix un problema, l'han de resoldre. És clar que tens un equip al costat, els companys i el director. Però a l'escenari estàs tu sol. No és com davant la càmera, que si ho fas malament talles i tornes a gravar. El teatre és una escola de vida, perquè a la vida es trobaran moltes vegades en situacions on, per molt que t'ho hagis preparat, hauràs d'improvisar".
També influeix, és clar, el factor emulació: Al salir de clase i Física y química, als anys 90, van despertar moltes vocacions teatrals, diu; avui aquest paper el juguen sèries com Jo mai mai, "que a més té al seu favor Clàudia Riera, que vegin una andorrana triomfant a la pantalla els transmet de forma molt vívida i real que ells també poden fer-ho". Tot i que, adverteix, la seva vocació no és formar professionals: "D'això se n'ocupen altres escoles i si veiem que un alumne vol seguir aquest camí el que fem és orientar-lo i dirigir-lo cap al centre en què creiem que encaixa millor".
Canals ha combinat des de sempre l'escenari amb la direcció. Els seus inicis al món del teatre arrenquen als Pastorets de casa seva, a Sant Sadurní de Noia. D'allí va sortir la seva primera companyia, La Martingala. Ja a Andorra, el pas natural va ser l'Aula i Somhiteatre, fins que de nou va sentir el cuquet de la companyia pròpia: va ser Andandarà, amb Liz i Carol Caubet, amb qui ha aixecat set muntatges des del 2003. L'últim, Tres flors trans, estrenat al novembre al Comunal i que ara intenten moure fora de les nostres fronteres, el gran sostre de vidre del teatre nacional.
Canals és, en fi, un totterreny dels escenaris. A Entreacte ensenya els altres a estimar el teatre i s'ha prodigat com a autora; amb Andandarà actua, la seva vocació primigènia. Però també ha tastat la direcció sènior –s'hi va estrenar amb La Senyoreta, i ha reincidit amb Invisible, que per cert també és seva: "Començar una obra des de zero, veure com va creixent i prenent forma, i com aquella vaga idea inicial es concreta en un muntatge amb tots els ets i uts és molt motivador, i en bona part el responsable de tot aquest procés és el director".
També ha tastat el cine –un paper secundari a Pròfugs, el segon llarg de Nil Forcada, i aparicions a tots els clips de Juli Barrero– i li queda el cuquet del teatre professional. Ho va intentar l'any passat. Es va presentar al càsting de El firmament, que s'estrena precisament demà a la sala petita del TNC. No hi va haver sort. A l'estiu farà un curs de treball davant de càmera amb l'actriu Maria Molins, i el seu somni és actuar a les ordres del director català Julio Manrique. De fet, és un dels seus dos somnis pendents. L'altre és gestionar un dia el seu propi teatre: "I saps què et dic? Que ho acabaré fent, igual que fa deu anys vaig obrir Entreacte".
No en tinguin cap dubte.
