“Roman Catholic priest standing beside a roadside crucifix made of wrought iron and sitting on stone, high in mountains”. Aquest és el prolix text que Hans Wild va deixar escrit al darrere del negatiu. Prolix i en realitat ben poc eficaç, perquè es limita a descriure el que els nostres ulls poden veure a la primera: que és un capellà catòlic, que posa en un camí al costat d’una creu de ferro forjat dalt de tot de les muntanyes. Les preguntes eren òbviament on, i sobretot, qui era el nostre Roman Catholic priest que el bon Hans va retratar el juny del 1947. I les dues respostes ens les va donar, és clar, Robert Lizarte: el priest és mossèn Ventura Trilla, posseïdor del rècord mundial de longevitat al capdavant de la parròquia de Sant Esteve –hi va exercir del 1930 fins al 1963–, fins que el va batre mossèn Ramon de Canillo, que ja va pels seixanta anys (supera-ho!). Entre l’un i l’altre, mossèn Ramon Cárdenas, amb un breu rècord de tres cursos: del 1963 al 1966.

I el lloc exacte és el santuari vell de Meritxell, i probablement molts ja ho van intuir, perquè l’any passat es va plantar en aquest mateix espai una rèplica quasi exacta de la creu, que es va trencar després de l’incendi del 1972 (no la fatídica nit del desastre, sinó un temps després). El Comú en va localitzar una de bessona a la comuna normanda de Gesnes, sortida de la foneria Jean-Pierre Victor André de París cap al 1850, de les mateixes proporcions –167 centímetres de llarg i 102 d’ample– i decorada amb els mateixos motius: els símbols de l’eucaristia (un calze i una hòstia consagrada), querubins, la taula dels deu manaments, els símbols dels evangelistes als peus i, als braços, l’anagrama de la Mare de Déu.

Tornem a mossèn Trilla, de qui el seu successor va aprendre una expressió molt idiosincràtica i que potser avui ha caigut en desús: “complir amb Meritxell”. “M’alliçonava sobre l’acollida dels pelegrins i em recordava les vigílies de la solemnitat de la Nativitat de Maria, en què autoritats i ciutadans pugen a ‘complir amb Meritxell’. He procurat, dins les meves limitacions, seguir els consells del meu mestre, mossèn Ventura: obrir les portes, saludar amb estimació i acompanyar pelegrins i turistes al cambril, des d’on Meritxell ens allarga a tots la mà estesa i ben oberta. El toc d’atenció de mossèn Ventura, ‘complir amb Meritxell’, és de rabiosa actualitat; és una necessitat. Meritxell és la icona del Virtus Unita Fortior. Hem canviat el ‘complir amb Meritxell’ per la salutació cordial: ‘Ens veiem per Meritxell’”.

Tot i el parèntesi de tres anys entre que mossèn Ventura es va jubilar i que mossèn Ramon va aterrar a Canillo, el contacte va ser estret perquè, com recordava el mateix mossèn Ramon, “mossèn Ventura es resistia a ser substituït i el bisbe Iglesias, molt comprensiu, li va oferir la casa de l’església de Meritxell per als mesos de juny a novembre. I per als mesos d’hivern, un pis al carrer de Niça de Barcelona, al costat d’una residència de gent gran. Hi va viure molt feliç els últims set anys de la seva vida”. El record dels tres decennis llargs de rectorat a Canillo ha quedat gravat en bronze: la rèplica d’una de les dues campanes del santuari vell que el juliol del 2025 es va hissar a l’espadanya du el nom de Ventura. La seva germana, el de Ramona Meritxell –per mossèn Ramon, òbviament; Meritxell és el nom que li va posar el bisbe Serrano–. Així que quan la sentin repicar, poden interpretar que és el bon mossèn Ventura que Hans Wild va retratar el 1947 i que ara prega per nosaltres des del campanar de Meritxell.